En els dies previs a la moció de censura parlamentària al Govern es va acusar els dirigents de Podem de cercar només dos objectius polítics, atès que no comptaven per endavant amb els vots necessaris per fer caure l´Executiu que presideix Mariano Rajoy. El primer d´ells, ocupar un espai mediàtic preferent fustigant la corrupció del PP; i el segon, disputar al PSOE el paper d´autèntic líder de l´oposició d´esquerres.

Dos objectius gens reprotxables i perfectament legítims, d´altra banda. Des del 1978, totes les mocions de censura que el text constitucional va voler definir com a «constructives» (és a dir, encaminades a una substitució immediata en la Presidència de Govern) només van servir com a instrument d´autopromoció del candidat.

Ho va ser la del PSOE contra Adolfo Suárez al maig de 1980, sabent que no tenia opció per descavalcar-lo del poder (152 vots contra 166). I ho va ser la del PP d´Hernández Mancha contra Felipe González, al març de 1987, quan el PSOE governava amb majoria absoluta (191 vots contra 66 i 71 abstencions).

No obstant això, en el primer cas es van complir les expectatives de desgastar la imatge del president Suárez mentre es reforçava la figura política de González com a governant. I en el segon es va pretendre atreure l´atenció de l´electorat cap a un jove polític (35 anys) encarregat de prendre el comandament d´AP després de la dimissió d´una personalitat tan abassegadora com Manuel Fraga.

«La moció de censura és un deure moral quan l´oposició considera que el Govern no ha defensat els interessos dels ciutadans i es fa necessari dinamitzar la vida política i crear una nova il·lusió col·lectiva», va dir llavors Alfonso Guerra per justificar la iniciativa. Hernández Mancha, en canvi, va reconèixer al cap de molts anys que el seu objectiu principal va ser frenar l´ascens electoral de Suárez i del CDS entre els votants de centredreta, una franja d´opinió que havia quedat òrfena després de la liquidació de la UCD que havia fundat el polític avilès.

A la vista d´aquests precedents, a ningú pot estranyar que el Podem liderat per Pablo Iglesias utilitzési el recurs d´una tercera moció de censura al Govern de Mariano Rajoy sabent que no prosperaria. I són fora de lloc les ironies sobre el seu assegurat fracàs en la votació final. He seguit a estones el curs del debat per la ràdio i la televisió perquè una atenció permanent durant més de vuit hores supera la meva capacitat de resistència. Irene Montero va fer un relat detallat de les corrupteles innombrables que afligeixen el PP ajudant-se amb un moviment constant del seu braç dret, com qui braceja en un pantà i tem ofegar-s´hi.

Li va replicar Mariano Rajoy, que es va ajudar amb uns folis que portava ja escrits. I el va seguir el candidat Pablo Iglesias, que va fer el mateix en el seu llarg discurs, tot i que li va retreure en una de les seves rèpliques sense papers al president del Govern que les respostes ja vinguessin fetes. És a dir que, en comptes d´un diàleg de sords, el parlamentarisme actual es caracteritza per una lectura de textos ja cuinats i que la dialèctica brilli per la seva absència. La rendibilitat política d´aquesta iniciativa es veurà amb el temps.