Amb aquest text tanco avui un primer any en el qual he compartit amb vosaltres, amics lectors, les meves opinions sobre temes summament rellevants i variats, opinions tan prescindibles i respectables com les vostres o les dels meus estimats trols. I per celebrar-ho us proposo reflexionar sobre un tema estretament relacionat amb la joiosa època que encetem. En efecte, l´estiu ja és aquí i la llista de cançons de l´estiu va prenent cos. De moment, l´himne vegà de Leticia Sabater ¡Toma pepinazo! perd pistonada davant el martell melós del Despacito de Luis Fonsi, i això sense oblidar que Shakira, Maluma i Los del Río també lluitaran pel ceptre amb les seves no menys interessants aportacions eroticofestives, Me enamoré, Felices los 4 i una versió cubana de Macarena, respectivament. D´entre aquestes propostes en sobresurt una altra d´origen suposadament popular que aquest estiu, per fi, assolirà el focus d´atenció que mereix, fins al punt de convertir-se en una de les màximes candidates al títol: El referèndum. Aquest és, sens dubte, un dels temes estrella que més sonarà a les emissores i tuguris del país fins al dia 1 d´octubre, data en la qual, enguany, l´estiu tancarà la barraca. Els coneguts DJ PuigdelSí i L´artista del lapsus popularment conegut com a Maria-NO han treballat durant els darrers mesos colze a colze, retret a retret, carta oberta a carta oberta, desacord a desacord, per acabar de perfilar la seva música i lletra, fet que constata tant la vàlua individual de cada un d´ells com l´estreta complicitat existent entre els dos, una comunió d´inigualable talent dialogant i excels nivell intel·lectual que ha acabat donant forma, com no podia ser d´una altra manera, a una composició final qualificada pels entesos de «sublim fusió entre el romanticisme bucòlic de Bécquer i la cremor testicular de Pla, el que volia ser torero, el bo». A la contagiosa música del primer, deutora del millor electroreggaeton, el gènere de cançons repetitives i sense contingut, hi trobarem encoixinades les pseudopoètiques construccions del segon, algunes tan incomprensiblement belles com «los catalanes hacen cosas», «somos sentimientos», «¿y la europea?», «un plato es un plato», «cuanto peor mejor para todos» o «fin de la cita».
Queda clar, doncs, que estem davant un tema que ho petarà fort durant els següents mesos. Tan sols resta saber si li espera el mateix destí que a La Lambada o a Otro día más sin verte, de Jon Secada, èxits estiuencs d´ahir, avui i sempre que han perdurat més enllà de la moda estacional, o si pel contrari caduca passat l´estiu i acaba engolit per algun recopilatori de benzinera. I encara més important, si el tema recollirà la simpatia d´una àmplia i diversa audiència disposada a cantar-lo i a ballar-lo fins a les últimes conseqüències o només el gaudiran els seus incondicionals. Si s´ha de ballar es balla però ballar per a no res fa molta mandra... I més electroreggeaton.
