Als mitjans tothom parla de la fòbia, ràbia o angúnia que molts senten davant l'allau de turistes. I és que a partir de Sant Joan hi ha carreteres que deixen de ser transitables. Les cues per passar el pont de Torroella de Montgrí són antològiques. Tampoc no es fan estimar els propietaris de caravanes o rulots parapetats a l'entrada dels pobles, al costat de les fonts, on treuen taules i gandules que ocupen l'espai públic, s'escarxofen a sopar a la fresca i a la vista de tothom, les panxes alliberades de tèxtil amb lluïment de sacsons esplendorosos.
Però el problema greu de veritat és l'habitatge. Que de negocis com AirBnb se'n digui turisme col·laboratiu és la cirereta del pastís. De vivalis disposats a viure de renda sempre n'hi ha hagut i a la plataforma s'hi barreja tot. És inevitable que hi hagi espavilats que mirin de fer negoci llogant per mil i rellogant per quatre mil. D'aquí se'n deriva un gran desastre: els indígenes no troben pis perquè són impagables.
Els més grans recordaran que, abans de 1995, els pisos es llogaven per generacions. Molta gent vivia en cases que havien llogat els pares. No diré que aquella llei fos la panacea. Era bona per als llogaters, un desastre per als propietaris i el resultat és que moltes cases van caure per falta de manteniment. Llavors va venir el ministre Boyer, el progre, i va capgirar la legislació. Un canvi copernicà: cada cinc anys l'amo pot fer fora el llogater, o apujar-ne el preu tant com vulgui. Una llei d'arrendaments que trobés un punt mig evitaria la desfilada, tan abassegadora, del capitalisme. Permetria que la majoria visqués un xic millor i que no agafés tanta mania a un dels ingressos principals del país.
