Aquest cap de setmana es realitza a Hamburg la reunió del G-20 que engloba països industrialitzats i emergents. A l´agenda de les reunions hi figura com a tema principal el canvi climàtic i el lliure comerç, aspectes en els que Donald Trump ha fet marxa enrere des que ha arribat a la presidència dels EUA.

Un dia algú havia de qüestionar les regles de la globalització, tot i que sobta que sigui Estats Units qui ho faci, just el país que les va dissenyar. El problema dels Estats Units és que la globalització ha coincidit amb la revolució digital, fent que es necessiti molta menys mà d´obra per fabricar. Es trenca així un model que li ha anat bé al país americà, permetent creixements de l´economia d´un 3 a 5% durant desenes d´anys continuats sense que això els afecti en la inflació ni provoqui cap crisi econòmica. Ho han fet utilitzant grans onades migratòries que treballaven amb salaris baixos. Avui aquest model els fa nosa i l´han de canviar. Amb tot això la globalització els ha fet mal perquè, no us ho perdeu, Estats Units no és gaire eficient fabricant productes convencionals. Com que la seva política és la d´agafar com a operari el primer emigrant que passa per allà, sense formació de cap mena, els resultats en producció són mediocres. Afegim-hi que saben treballar molt bé el control de preus del mercat, fent que sempre hi hagi més demanda que oferta, tancant la sobrecapacitat que hi hagi en el mercat en un moment determinat. Això fa que els preus sempre siguin alts, absorbint els problemes de costos que puguin tenir. El resultat de tot plegat és que Estats Units és un país per anar-hi a vendre, fet que no deixa créixer la seva indústria autòctona, destruint molts llocs de treball. D´aquí la reacció del país votant Trump amb les seves polítiques de restriccions a la importació.

A l´altre costat hi trobem Alemanya i la Xina, els dos països exportadors, amb un superàvit net de 300.000 milions de dòlars per al primer i de 200.000 milions de dòlars per al segon. La suma dels dos, 500.000 milions de dòlars, és just el dèficit comercial dels Estats Units. És evident que cal corregir aquests forts desequilibris; però això no es pot fer tancant les fronteres, perquè el remei és pitjor que la solució. Si EUA tanca les importacions, amb l´esquema de control de preus que tenen les empreses, l´única cosa que faran és apujar els preus. El vicepresident de BMW, quan els americans van decidir no deslocalitzar fàbriques de cotxes a Mèxic, els va dir que l´única cosa que provocarien és que cap americà pugui comprar un cotxe per car.

Les solucions són complexes. A EUA els cal millorar la formació de la seva base treballadora, no només de l´elit que governa les empreses. A la Xina li cal consumir més, cosa que ja ha començat a fer aquest 2016, repercutint en un fort augment de les matèries primeres en els mercats mundials. I a Alemanya cal forçar-la a fer les coses diferents. Alemanya és un país ultracompetitiu pel fet que controla els augments de salaris des de fa molts anys. Alemanya reflecteix una societat vella que estalvia molt i amb una manera de fer que arrenca, primer, de la guerra mundial per poder superar un país completament destrossat i, segon, de la integració d´Alemanya Oriental amb 17 milions de persones. El resultat d´aquest esforç i manera de fer és un equilibri excel·lent entre estalvi i producció. Aquest model, autèntica filosofia de vida, s´ha vist beneficiat després de la integració de l´euro pel fet que Alemanya s´afavoreix de tenir una moneda relativament devaluada pels altres socis europeus. Ella la revalua però els altres països, amb un pes del 60% en el PIB de l´euro, la devaluen. Al final, de tant d´èxit és un desequilibri monstruós amb un superàvit comercial del 8% del PIB, quan Europa només permet un 6% com a màxim. La trampa d´Alemanya és que no té una moneda pròpia que ajusti automàticament el valor del superàvit cap a una revaluació de la moneda. Per això és urgent i vital que els beneficis caiguts del cel d´una situació com aquesta es destinin a fer funcionar i a modernitzar la resta de països dintre de l´euro. Si els alemanys no són capaços de consumir més perquè la seva cultura els ho impedeix, no seria bo que frenessin les seves exportacions, però si que el resultat del superàvit es destinés a invertir en altres països de la zona euro per reequilibrar les economies. Això seria tècnicament i moralment una solució que la senyora Angela Merkel hauria de proposar en la cimera d´Hamburg en aquesta batalla per al lliure comerç. Com que haurà de lluitar per convèncer de les polítiques contra el canvi climàtic, aspecte on té la raó moral, seria genial que presentés propostes com aquesta d´invertir en la disminució dels desequilibris entre països membres de la zona euro. Li donaria molt més pes moral.

Però sabem que no ho farà, perquè en el cap dels alemanys també hi ha aquest problema d´envelliment, de guardar sota el rajol el que necessitaran quan estiguin en edats avançades. Per això més que mai necessitem líders europeus que facin veure als alemanys que cal resoldre aquest gran desequilibri exportador, que perjudica directament Estats Units i els països febles de la zona euro. Escoltarem què diu Emmanuel Macron.