Des de fa uns mesos segueixo els rastres del periodista valencià Alardo Prats. El va ficar en el negoci de la cultura un oncle capellà. El sagal va acabar de seminarista a Roma -avatar peripatètic que implicava un bon quallat de llatins i filosofies, poca broma- i, per quan es va proclamar la República, ja era un home d´esquerres, director del diari El Sol. Uns anys abans havia publicat Tres días con los endemoniados de la Balma -Azorín va lloar el llibre pel seu nervi i economia de traços, és a dir pel seu talent de periodista-, una obra que gairebé inaugura entre nosaltres el relat real, el reportatge novel·lat o com vulguin dir-li.
El senyor Prats, que va començar en un diari de Castelló (com el gran José Martí Gómez), va escriure sobre les comunes aragoneses a la Guerra Civil i fins va relatar en vers algun episodi de les guerres carlines (com ha fet, en prosa, Víctor M . Amela a La filla del capità Groc) i, ja com a exiliat a Mèxic, va publicar El torbellino de Oriente Medio. He aconseguit el llibre a través d´una llibreria de vell nord-americana, m´ha costat una pasta. A la portada, la foto d´una sabra, una combatent jueva, de natges sumptuoses, fusell metrallador i morrets a l´estil Scarlett Johansson, tot un emblema. Segueixo. El llibre té bestiola, ànima autògrafa: una dedicatòria de l´autor datada l´1 de gener de 1959: «A Ramona, els nens i José María Massip, amb l´afecte de sempre».
Em submergeixo en la xarxa de xarxes a veure si capturo aquesta fugitiva papallona del passat i arribo a Massip, dilatat personatge que va estar no en dos, sinó en tres continents, doncs va relatar la Segona Guerra Mundial des de Filipines. Havia estat d´Esquerra Republicana i va ser el redactor del discurs de proclamació de l´Estat Català per Francesc Macià, tot i que va acabar com a enviat especial d´ABC, hi ha coses pitjors. La clau pot estar en «Ramona, els nens...». I en el fet que cal menjar cada dia i que no hi pot haver continuïtat cultural on tampoc n´hi va haver de política. Les responsabilitats? Molt repartides.
