El millor pla estratègic de turisme d'una ciutat -si més no, d'una ciutat com ara Girona- és el que no s'ha d'escriure ni encarregar a cap unió de consultores i doctors universitaris. El millor pla estratègic de turisme és el sentit comú. Aquest sentit que tantes vegades hem sentit dir que és el menys comú dels sentits. La meva afirmació inicial provocarà reaccions airades dels interessats a obtenir l'atractiu encàrrec, en un procés de contractació que està arribant a nivells de ridícul i que demostra la manca de sentit comú de la majoria dels implicats en tan interessant concessió i encàrrec.

No és la primera vegada que dic públicament que no crec en que els plans estratègics o de màrqueting de turisme de territoris siguin útils. Excepte per als encarregats amb l'encàrrec, la missió dels quals -com deia sense avergonyir-se'n un consultor conegut- consisteix a vendre hores de consultoria.

Pot semblar estrany, doncs, que jo digui el que dic i he escrit al principi, quan he intervingut professionalment en molts plans estratègics. Ara bé, d'empreses. Important matisació. I per quina raó no m'agraden els de ciutats, comarques, demarcacions provincials, comunitats autònomes o estats, pot pensar el lector? Hi ha una explicació molt senzilla. Quan assessorem una empresa en la concepció del seu pla estratègic, els seus responsables tenen molta llibertat -i probablement recursos- per prendre decisions i portar-les a la pràctica. Afinant més, poden decidir els objectius i els instruments per assolir-los amb cada un dels quatre grups d'aspectes de les famoses 4 «P» del màrqueting mix formulades per un teòric i assessor d'empreses - E Jerome McCarthy, no Philip Kotler com he sentit dir algunes vegades a més d'un col·lega- que l'any 1960 les va definir en el seu llibre Basic Marketing. A Managerial Approach, del qual tinc la primera i algunes de les successives edicions.

Però, en una ciutat, en la qual el govern es renova cada quatre anys podent canviar d'orientació política, fins a quin punt avui es pot decidir una estratègia vàlida a mitjà i llarg termini? Si mirem el cas de Barcelona -o de Madrid- els canvis produïts en les darreres eleccions han suposat un gir bastant radical en les estratègies de ciutat, ara més orientades envers els habitants que cap als empresaris de bars, restaurants, discoteques i hotels i apartaments, legals o no. Pot un govern municipal decidir sobre la intermediació i distribució relacionada amb el turisme? I en la fixació dels preus dels serveis turístics? Únicament pot influir en el producte, bàsicament el d'allotjament, amb regulacions, i en promoció, tot i que menys si, com en el cas de Barcelona, l'organisme de promoció -Turisme de Barcelona- és indeslligable dels interessos dels empresaris hoteleres, de restauració i del comerç emparats per la Cambra de Comerç com a sòcia del sector «privat» de la inamovible direcció i actuacions del consorci.

Ja veurem com acaba aquesta dilatada història del pla estratègic de turisme de Girona. Probablement en un document molt maco -perquè com diuen molts consultors «el paper ho aguanta tot»- amb capítols que s'assemblaran molt als d'altres plans estratègics de turisme fets pels mateixos autors, i amb una presentació en un acte oficial per a major lluïment dels qui ho encarreguen i paguen amb diners públics. Tot molt maco i habitual, quan n'hi hauria prou amb més sentit comú dels governants i dels llogaters de pisos no legalitzats a més d'inspeccions i, si cal, sancions. Ara bé, prendre decisions de política municipal -el mateix val per a moltes empreses grans i bancs- sempre és més fàcil si com a coartada hi ha un pla estratègic.