Miguel Blesa reunia totes les característiques per ser considerat el malvat perfecte de la nostra època: cregut, engominat, caçador, pepero, corrupte, estafador, masclista, etc, etc. Tot en un. I per si fos poc, en les compareixences públiques presumia del que havia fet i culpava els seus clients per haver-se deixat enganyar per l´estafa de les preferents. En cap moment va donar mostres d´haver-se penedit o de sentir remordiments. En cap moment va reconèixer haver abusat del poder immens de què va gaudir gràcies a les seves amistats polítiques, sobretot amb el PP de José María Aznar. I en cap moment va demanar disculpes als milers de ciutadans que s´havien arruïnat per culpa de les seves decisions. I entre aquests ciutadans no només hi ha els clients que van invertir els seus estalvis en el negoci ruïnós -i descaradament fraudulent- de les participacions preferents, sinó els empleats bancaris que van ser obligats sota amenaces a «col·locar» aquests «productes financers» sabent que eren una enganyifa , de manera que van haver de mentir i tergiversar les coses per entabanar a milers de clients de tota la vida que es refiaven d´ells.
Perquè no oblidem que molts d´aquests empleats i directors de sucursal van patir una dolorosa tragèdia personal a causa de les preferents. Van ser ells els que van haver de donar la cara davant dels seus clients de tota la vida, sabent que els estaven prenent el pèl i que els arruïnarien sense remei. Van ser ells els que més tard van haver de suportar les queixes i les recriminacions de tots aquests clients estafats. I van ser ells els que van haver de córrer avergonyits pel carrer -jo ho he vist- quan aquests mateixos clients els perseguien furiosos per haver perdut 12.000 o 24.000 euros d´una tacada, sovint els únics estalvis que tenien. Doncs sí, és clar que sí: aquests empleats també van ser víctimes de Miguel Blesa.
Però ara Miguel Blesa s´ha tret la vida d´un tret i la seva mort s´ha convertit en una mena de ritual indolor d´expiació col·lectiva. «Que bé -pensem tots-, jo no soc com Miguel Blesa, aquest fill de puta corrupte i pepero», així que tots ens creiem fora de perill de caure en les mateixes conductes delictives en què ell va caure. I aquí hi ha el problema. Perquè ningú sap el que hagués fet si les circumstàncies de la vida l´haguessin posat en el mateix lloc en què va estar Blesa. Com una llei natural de la vida, tots creiem que si no som ni caçadors ni peperos ni masclistes ni envanits mai hauríem fet el mateix que va fer ell. I tots pensem que això és cosa d´altres, els de dalt, els poderosos, la casta, els de sempre. Com si nosaltres tinguéssim un antivirus moral que ens posés a resguard de qualsevol temptació. Com si això fos cosa d´altres, de gent que tingués un ADN específic fet de cobdícia i avarícia i envaniment (el nostre, per descomptat, està fet de veritat i honestedat i generositat). I per això mateix mai pensem que Miguel Blesa, fa trenta o quaranta anys -no ara-, potser s´assemblava molt a qualsevol de nosaltres. O més encara, era com qualsevol de nosaltres, ni millor ni pitjor, ni més virtuós ni més malvat. Un més, com qualsevol altre.
Convertir-se en un corrupte és un procés gradual que comença amb fets insignificants -o que ens els semblen- i que acaba amb un gegantí lladronici que no respecta a ningú, igual que un tumor, com una psique trastornada. Jo acostumo a fer una petita comprovació empírica: veure quina mena de coses demanen els comensals en un dinar pagat amb diners públics (després d´un premi o un acte cultural o qualsevol d´aquestes coses). Perquè en aquests menjars sempre hi ha algú que demana llagostins o els plats més cars del menú -o un vi de 50 euros-, mentre que altres demanen plats més modestos o el vi de la casa. Sempre passa. I aquí, en aquest moment, és on tenim les sorpreses. Perquè de forma manifesta tenim al davant a qui té tots els números de ser un corrupte si les circumstàncies de la vida li donen l´ocasió. Per descomptat que aquesta persona no està cometent res il·legal, és clar que no, però aquesta és la primera condició dels corruptes: creure que tenen dret a fer el que fan i que no hi ha res que estigui fora de la llei. Aquests llagostins, per exemple, o aquest vi de 40 euros. Després, a poc a poc, ja vindran els fets purament delictius.
Corrompre´s és una cosa que fem quan estem absolutament sols, igual que morir, igual que somiar. Ningú sap el que faria quan creu que ningú l´està veient. Ningú sap el que faria quan rep una trucada que li diu: «Sabem en quin col·legi estudien els teus fills, sabem on aparca el cotxe la teva dona». Ningú sap el que faria quan rep una trucada en què se´l convida a cert local en companyia de xampany i belles dones. Ningú ho sap, no. Miguel Blesa sí que ho va saber. I això, ara, és l´única cosa que el fa diferent de tots nosaltres.
