Aquests darrers dies la societat espanyola ha viscut dos esdeveniments de transcendència. D´una banda el president de la Federació Espanyola de Futbol, després de la interlocutòria del jutge Pedraz, ingressava a la presó de Soto del Real acompanyat d´un fill i del seu home de confiança en matèria econòmica, Juan Padrón, i de l´altra en una finca cordovesa se suïcidava l´expresident de Cajamadrid i amic de l´expresident Aznar, Miguel Blesa. Ambdues notícies han ocupat molts espais informatius a la premsa, ràdio i televisions. Es tracta de dos personatges que han protagonitzat el poder durant una colla d´anys i que representen una forma de gestió que ha dominat l´Espanya de finals del segle XX, i que avui és rebutjada per la majoria dels ciutadans.
La gestió de Villar al capdavant de la FEF ja havia aixecat moltes sospites, per la qual cosa l´exsecretari d´estat d´esports, Miguel Cardenal, va intentar defenestrar-lo sense èxit. Ara, transcrites les gravacions telefòniques i llegides les més de quaranta pàgines de la interlocutòria, hom s´adona que aquest estil de gestió avui ja no és compatible amb allò que la societat demana en l´administració del diner. Però no s´ha d´oblidar que aquesta manera de fer era comú en moltes institucions de l´Estat. El problema rau en el fet que la legislació espanyola ha estat incapaç d´afrontar una qüestió que és clau no només en política, sinó en tots els estaments: la limitació de mandats. Villar ha estat gairebé trenta anys al capdavant de la Federació i Blesa, si no hagués estat pels majúsculs escàndols que ha protagonitzat, encara seria president de Bankia.
Avui és curiós veure com els amics giren l´esquena a Villar. Pocs són els que donen la cara per ell i molts ja pensen a ressituar-se. Però aquesta darrera setmana en petit comitè molts àrbitres i entrenadors parlaven les mil meravelles d´Ángel Villar. És un home fet a si mateix que sempre ha defensat el col·lectiu i això la gent ho agraeix. Altra cosa és que els negocis del seu fill Gorka se li hagin escapat de les mans o que subvencions com les d´Haití s´hagin perdut pel camí. Però per mantenir-se gairebé trenta anys en un càrrec va comprar moltes voluntats entre els directius territorials. Si no administrava bé els diners entre les territorials és perquè no hi havia control i les auditories van fallar. Però ell repartia el pressupost entre els directius que li donaven suport. I tothom volia el telèfon de Villar, ja fos per un viatge, anar a la llotja d´un estadi o per una entrada en una final. I agradi o no, aquesta era la realitat. I tot això no hauria passat si des de l´Estat s´afrontés d´una vegada per totes la limitació de mandats en la vida pública espanyola.
I al costat d´aquest trist episodi, un matí a primera hora se suïcidava el totpoderós Blesa. A tots els llocs VIP de Madrid era conegut com Don Miguel. En el seu full de serveis: ser amic d´Aznar, que fou el seu veritable tutor perquè aconseguís, tot i no tenir formació econòmica, ser president de Cajamadrid amb un sou que va ratllar els 14 milions euros anuals. Però no en feia prou. Havia de protagonitzar viatges exòtics, tenir cotxes d´altíssima gamma blindats, freqüentar el millor camp de golf de Madrid, les festes íntimes a l´Hotel Ritz de la capital, etc., etc. I amanit amb aquesta frenètica vida, no tenir cap escrúpol per estafar amb les preferents milions de jubilats. Però gaudia de la complicitat del seu consell d´administració, gràcies que tots tenien una targeta Black per a despeses (joies, roba de marca, whisky, bitllets d´avió...). Un home enèrgic, prepotent i vividor com ell no ha pogut suportar que el seu esplendorós entorn l´abandonés. Tenia els comptes embargats i vivia d´una pensió de 2.000 euros. A finals d´any hauria ingressat a la presó, la qual cosa s´ha estalviat amb aquest tret al pit. És el final tràgic d´un personatge de l´Espanya del PP que ha passat del tot al res. Però el sistema ho va permetre i això hauria d´animar a la reflexió.
