Tarda de trons i llamps. A partir del migdia el cel s´havia enfosquit. Els turistes, ajaguts a la sorra blanca i gruixuda, miraven de reüll el ràpid creixement de núvols densos i potents.
Maleïen aquells enormes bolets amenaçadors disposats a arrabassar-los uns preuats instants de sol. Ignoraven que l´aigua de la mar, més calenta que una lloca, era una aliada de qualsevol tempesta d´estiu. Després d´uns dies de calor sufocant, la nuvolada en preparava una de grossa. Una pluja venjativa s´emportaria la xafogor espantosa dels darrers dies.
Però la tronada es feia esperar. Els ocupants de la platja ronsejaven intuint que tot plegat faria molta fressa i poca endreça. Cap a les quatre van començar a sentir-se espetecs llunyans. Els núvols semblaven esquinçar-se i desfer-se en clapes. La foscor anava guanyant terreny. Pares, mares i nens, amb la por al cos, van començar a desfilar.
A poc a poc, els trons eren més seguits i més sorollosos, com trets de fusells. I els núvols blanquinosos mudaven d´aparença, es vestien en tons grisos per acabar en una negror de dol. A cada llamp el cel s´il·luminava amb la cadència d´un missatge telegràfic. Curt, llarg, curt, llarg. Els banyistes més agosarats feien la darrera capbussada en una mar agitada.
La tempesta s´acostava des de la banda de terra. Els llampecs s´imposaven amb descàrregues intenses i violentes. La mar, tota la mar, s´encenia i apagava.
De sobte, va petar el cel en una traca de foc en un allegro vivace. Ja no era el ressò somort d´esclats sinó de canonades d´una artilleria que preparava el terreny per a un exèrcit d´aigua disposat a foragitar els invasors que es resistien a recollir els trastets.
El vent se sumava, amb un xiulet estrident, a l´estrèpit d´un firmament incendiat, alhora que voltejava els tendals de les guinguetes. El bramul de les onades s´escampava sense treva.
Per fi, enmig d´una eixordadora lluminària, la pluja es va decidir a entrar en escena. En un inici eren silencioses gotes grosses. Tot seguit es convertien en intenses gotellades.
I en tres i no res, plovia a bots i barrals. L´horitzó, embolcallat amb un obscur mantell, es feia fonedís enmig d´una fina boira.
Durant uns vint minuts l´aigua s´ensenyoria del temps i de l´espai. Quan es va afartar de xopar tot el que va trobar al seu pas, es va assossegar. La tempesta va deixar pas a la calma. La remullada havia abaixat la temperatura, abeurat els arbres i plantes assedegats, netejat carrers i foragitat els pocs insensats que s´havien negat a abandonar el tros de sorra conquerida en un matí radiant. La tempesta s´havia emportat les alenades de suor, les olors de cremes protectores i les bafarades de cervesa dels confiats estadants.
