Quan hi havia en el poble la festa grossa, la major, es feia el ball de nit que començava a les deu i acabava quan l´orquestra es cansava de bufar, passades les dues. Si volien plegar abans la concurrència protestava i cridava: Que no pari la música! Que no pari la música! i s´obligava els músics a tocar una estona més, i això que alguna orquestra havia de recórrer més de cent quilòmetres de carreteres infernals per anar a dormir al seu domicili familiar. Moltes portaven el nom o el gentilici del poble: la de la Bisbal, la Montgrí, la Gironella, la de Caldes, la Bredenca, la Malavella, etc.
No era pas una bicoca ser un músic discret. Arbúcies, sota el patrocini d´un compositor, mestre i director d´orquestra, un home excepcional, el senyor Lluís Torres, amic i company en el joc de la botifarra, va formar bons músics que treballaven en orquestres internacionals, nogensmenys els que tocaven a la cobla del poble, tots tenien altres oficis: sabater, fuster, mecànic, i la gran majoria a les carrosseries Ayats o Beulas.
Eren cinc els grans balls de nit: tres nits de la festa major, quan alguns aprofitaven per estrenar el vestit d´estiu, ja que era obligatori entrar a la sala ben mudats i amb corbata, i la nit de la Festa Major Petita (major i petita, té gràcia!) ja encetada la tardor també es veia indumentària nova encarada a la nova estació.
Perquè a l´hivern i a la primavera no se celebrava cap festa popular i a la nit de cap d´any els de la colla ens reuníem a casa d´un amic o especialment en el domicili engalanat de la mare d´una amiga, que tenia sis filles casadores i havia de col·locar-les. Ella, una senyora moderna ens entenia i ens deixava una sala amb el tocadiscs a punt i amb moltes cançons lentes, ballades a poca llum. Només ella o el marit entraven per saber si volíem més coca o xampany.
Alguns amics meus estan ben casats amb les seves simpàtiques i agradables filles. La mare sabia bé el que es feia i sempre li he tingut un gran respecte i admiració. Era una dona guapíssima, igual que el seu marit, un músic que tocava en una orquestra internacional. La meva mare, poc xafardera i no gaire interessada per fer safareig popular, només una vegada a la seva vida va anar a veure sortir els nuvis de l´església en el dia de les noces, va ser quan es van casar els pares de les meves amigues i ho va justificar afirmant que era la parella més guapa del poble.
Quan era petit la mare els exigia als meus dos germans, nois elegants amb molta requesta, que no fessin en el ball cap «preu fix» amb cap noia. El preu fix significava ballar tota la nit amb la mateixa xicota. Els argumentava que havien de treure a ballar moltes noies perquè unes ja eren clientes de la nostra botiga de roba i les que no, afalagades pels meus germans pel fet d´anar-les a buscar per ballar, se´n farien. En realitat els meus germans, els poca-soltes, feien el que els donava la gana, però la mare, assabentada del seu comportament els renyava severament. Endebades.
Els nois treien a ballar les noies i l´avinença eren dos balls; després es desfeia la parella. Algunes tenien tanta demanda que els joves feien cua per poder ballar amb elles; unes donaven carbasses, altres et deien: «sí, però el ball que fa sis perquè els tinc ja compromesos». Les noies eren molt formals, però si alguna trencava l´acord era censurada per les pròpies companyes i pels nois. Els balls més sol·licitats eren els lents i quan es ballava no s´enraonava gaire. Alguna noia tenia fama d´arramblar quan ballava i era la que tenia més balls compromesos. Els nois més descarats i decidits no acostumaven a ser rebutjats, en canvi els tímids no es guanyaven bé la vida en el saló de ball.
Extraños en la noche d´en Sinatra, Cae la nieve de l´Adamo, Je t´attend d´Aznavour, Et maientenant de Becaud, Luna de Miel de Gloria Lasso i els grans èxits de San Remo eren esperats i els músics mai no ens defraudaven. Les orquestres competien amb les cançons de més actualitat i els vocalistes de moda es llogaven per fer la temporada de les festes majors amb les dues grans orquestres.
A l´estiu el ball se celebrava a la Font de Can Cassó, un tocom preciós, la gent ballava a la pista sota l´espès ramatge d´uns castanyers bords. Recordo que molts cantants declaraven que era una raconada esplèndida, una de les sales de ball a la fresca més boniques de Catalunya. Interprets cèlebres del moment hi van cantar: en Calduch, que va interpretar dos cops Balada triste de trompeta, en José Guardiola, l´explosiva Gelu, la simpàtica Ana Kiro, els Tres Sudamericanos i en Luis Aguilé, que ens explicà que no li agradava gens pencar: «Es una lata el trabajar, todos los días te tienes que levantar». Anys després crec que hi van passar els cantautors catalans de més renom, en Raimon, en Pi de la Serra, la Guillermina Mota, en Lluís Llach.
El control moral de la població l´exercitava la censura franquista i prohibí per provocativa la difusió d´una cançó de gran èxit per escandalosa, Je t´aime, moi non plus (1969) de Jane Birkin i una altra d´alegre i esbojarrada, perquè no els agradà l´equivocitat de la lletra: «Oh mamá, mamá, mamá, me gusta una muchacha: es bella y me comprende, oh mamá! ella es toda mi ilusión». Nosaltres, molt xerrics, no vàrem entendre res. La insistència amb el nom «mamá» els resultava sospitosa.
Quan el cantant apareixia a l´escenari era rebut amb grans aplaudiments i deixava anar el que llavors en deien «chorro de voz». Els músics silenciosos perquè fos valorada la veu del cantor que entrava de ple en els cors dels balladors, immediatament l´orquestra entonava. Les parelles s´acostaven i marcaven el pas del ball harmoniosament. «Això sí que és un ball de festa major!», afirmaven els més grans.
