El nom ve de molt lluny. Gaius Cilnius Maecenas era un cavaller de l'Imperi de Roma, al segle I; escriptor que es va fer famós per protegir i patrocinar els treball de literats i artistes. Aquell bon costum, sortosament, ha anat perdurant i ha arribat. Ara es parla d'una llei del mecenatge, és a dir per regular tot el referent al moviment econòmic que comporta una pràctica del mecenatge pel doble vessant, donant i receptor. Ja s'entén que és (serà) una llei molt convenient, però no se'n sent parlar gaire.
A la Catalunya dels anys difícils de la postguerra civil hi va haver uns quants episodis de mecenatge que convé tenir molt presents. El goig del record porta a una admiració i fa reconèixer una exemplaritat. Ens referim a uns anys aspres per a la cultura catalana,quan la seva supervivència perillava. Per exemple, hi havia una societat clandestina, amb anònims mecenes catalans, que es deia «Benèfica Minerva»; gràcies a aquell mecenatge, el poeta Carles Riba va traduir uns obres de la literatura clàssica que varen marcar gloriosa època; l'historiador Soldevila va poder desenvolupar la seva vocació per la Història, de gran referència; Alexandre Galí va ser patrocinat per escriure la crònica de les institucions catalanes; l'Esbart Verdaguer, avançat de la més selecta cultura popular, va viure gràcies al mecenatge. «Benèfica Minerva» la constituíen una vintena d'industrials, ben convençuts d'aquella nova tasca de servei patriòtic, sota el guiatge de Millet Maristany,financer destacat.
Després hi havia, amb els anys -ja sense tanta clandestinitat- la figura del mecenes ben personal; eren del domini públic uns quants noms propis que assumien el sosteniment econòmic d'alguna activitat o realització que per la seva eficàcia i categoria esdevenien emblemes significats de la cultura catalana; aquest era el cas de la revista Cavall Fort, nascuda el Nadal del 1961, amb el lema «és una prova d'amor i de respecte envers els nois i noies que l'han de llegir». El Cavall Fort va esdevenir element cultural de primeríssim ordre per a aquelles generacions que hi varen aprendre el català; la revista va poder sortir i mantenir-se gràcies al mecenatge de Lluís Carulla, industrial de l'Espluga de Francolí, que en aquell poble, el seu, hi va fundar i construir el Museu de la Vida Rural, gran referent en la seva modalitat.
Un altre exemple destacat d'aquest grup de catalans és Joan B. Cendrós, industrial de la perfumeria; s'ha dit d'ell que duia a la sang el verí del risc i de la temeritat, i això l'encoratjava a invertir en empreses d'alta catalanitat, al límit de les possibilitats segons el règim polític imperant. Cendrós va emprendre les publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans, sempre al punt de mira dels governants; Cendrós va realitzar la compra de les editorials Proa i Aymà; ell era el fabricant de la marca Floïd, un massatge/perfum que sortia permanentment anunciat a la contraportada de «Serra d'Or», la publicació del monestir de Montserrat. Joan B. Cendrós va ser un dels fundadors d'Òmnium Cultural, totalment convençut del seu compromís amb la cultura i amb les identitats de Catalunya, un compromís que el va portar, fins i tot, a un enfrontament amb Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l'exili, perquè aquest hi veia una possible interferència amb els poders de la Generalitat.
Avui han sortit aquí uns pocs noms propis que honoren el mecenatge. La relació de tots, tots, deu ser impossible de refer. Quedi, això sí, la seguretat, la fe, que aquest país té un pàlpit molt sòlid quan les circumstàcies són adverses.
