Una cita molt coneguda del filòsof alemany Walter Benjamin suggereix que «cada document de cultura és també un testimoni de la barbàrie». La frase admet moltes interpretacions, però conté un regust de crueltat que és el dictat de la Història. El progrés avança al costat de la injustícia, fins i tot quan s´oculta al darrere de la retòrica més brillant. L´un i l´altre no es poden dissociar, per aquest motiu la violència recorre als relats per, d´alguna manera, humanitzar-se i adquirir un sentit. Plató parlava de les ficcions necessàries per cohesionar els pobles i, de fet, el famós mite de la caverna no és més que el reflex del que li passa a qui s´atreveix a destruir la trama de mentides sobre la qual se sosté la nostra vida. A Sapiens, el seu assaig més recent, l´historiador Yuval Noah Harari ens recorda que ni tan sols el corpus central dels drets humans respon al que sabem sobre la naturalesa humana, sinó més aviat el contrari. Hi ha alguna cosa aterridora en aquesta lucidesa que pretén aixecar tots els vels per descobrir que, darrere de la cortina, s´oculta el forat negre de les emocions trencades i les culpes no expiades. I hi ha alguna cosa també terrible quan es constata la veracitat de les paraules de Benjamin: i és que, en efecte, darrere de cada document de cultura no es troba sinó la barbàrie, la crueltat i la caiguda.

Només cal acudir als grans monuments del passat -les piràmides d´Egipte o de Mèxic, els temples religiosos al llarg del món- o als descobriments geogràfics que van permetre les rutes comercials. D´Europa a Amèrica, tot just una quarta part de les goletes aconseguien anar i tornar. Les tempestes, la pirateria, les malalties o la manca de cartes de navegació adequades segaven la vida dels mariners. La prosperitat de Roma es va assentar sobre l´explotació dels esclaus, com la de qualsevol gran potència imperial. La revolució industrial, que va posar en marxa els grans avenços dels segles XIX i XX, va donar lloc al proletariat, la misèria del qual va saber reflectir de forma precisa Dickens en moltes de les seves novel·les. I va provocar també l´aparició del marxisme i dels diferents nacionalismes com ideologies totalitàries.

La nostra actual societat de consum es basa en la deslocalització industrial, la fractura de classes i el treball forçat de menors d´edat en molts països del Tercer Món. Per descomptat que no se sosté només sobre això, però sí que constitueix una part significativa.

El propi -i el millor- de l´esquerra és la seva capacitat de romandre atenta al sofriment de la humanitat: aquesta aptitud, diríem, per percebre i recollir el testimoni de la barbàrie en què també consisteix la cultura. No obstant això, erra quan creu que es pot esborrar la Història per crear un món virginal, nou i diferent. Si alguna cosa hem après al llarg dels segles és que cap poder és capaç d´esborrar el passat, ni de destruir-se completament, ni tan sols d´eliminar-lo, sinó que -en el millor dels casos- es pot utilitzar el pes de la Història perquè doni algun fruit positiu. Quan llegim en els diaris quines són les obsessions de la nostra classe política, faríem bé de preguntar-nos si coneixen aquesta lliçó tan simple.