Almudena: «Fora fa molt de fred. Bufen vents gelats. La temperatura ha baixat tant que és impossible sobreviure a la intempèrie si no busques refugi quan es fa insostenible la situació. Borrasques d'intolerància. Sentiments sota zero. Comprensió congelada. Respecte a hibernació col·lectiva. Un paisatge inhòspit de gent que crida, apedrega, insulta, embruta, menysprea i maltracta. O mata directament. Davant aquest escenari polar només puc oposar la resistència del meu iglú privat. Íntim. Un iglú està fet de neu compacta amb diversos nivells interiors que mantenen la temperatura a un nivell suportable. Això faig jo. Les meves lectures fan més càlid l'ambient. No són lectures precipitades ni estèrils, no es basen en l'allau de comentaris de les xarxes socials o els missatges sense substància al mòbil. Narrativa, poesia, assaig, biografia, viatges... Cap experiència m'és aliena i l'assumeixo com a pròpia quan algú de talent explica. El meu pare deia que quan hi ha un bon llibre a prop només els ximples s'avorreixen. Però també hi ha les pel·lícules. És cert que les cartelleres ofereixen foteses en un 90 per cent, però la història del cinema ens ha llegat milers de títols a veure i tornar a veure per captar tota la saviesa que alberguen. I tinc també la música, que no sol ser la que envaeix insistentment les ràdios i llistes d'èxits. Amb un iglú tan gran no tinc problemes de mobilitat mental i a fora es queda el fred que fereix i després mata perquè deixa les nostres neurones tremolant i a punt d'estar momificades. Per fortuna, hi ha més supervivents com jo. No es queden davant d'un televisor veient embadalits programes que denigren la dignitat humana al servei de les audiències massives i fàcils, no escapen d'un llibre com si mossegués, no entren en un cinema a devorar crispetes i xuclar bombolles davant imatges que els tracten com a públic guanyat per endavant. Hi cabem tots, en el meu iglú, i amb la calor que aporta cada un podem aconseguir que l'infern gelat que espera a fora cremi d'impotència: no entrarà ».
