El periodista Carles Castro, en un magnífic estudi titulat «La veritat sobre la nova política», extreia conclusions ben sucoses. Em va sobtar una: les «xifres de participació en les consultes de les formacions més recents queden molt per sota de les dels partits tradicionals». És a dir, l´activitat dels joves és minsa i, a més, volàtil, sense continuïtat. Una sorpresa en un país on, durant quaranta anys, la política exigia l´«adhesión inquebrantable» o estava prohibida. En l´anàlisi, publicada a La Vanguardia, apareixia també un altre resultat, «paradoxal» segons Castro: l´inici de la recessió econòmica va ser també l´inici d´una crisi política, manifestada en el descens d´afiliacions i de participació interna. I jo afegiria una altra dada: per a molts joves, els partits només eren «empreses» on «col·locar-se». I si no podien, fora. L´acció política no els interessava, perquè no hi veien res que els fes creure en la seva utilitat. Tot plegat, una situació que ens porta a una nova reflexió: el forçat «oblit» de la memòria històrica deixarà ben clar, en els textos d´història que s´escriguin d´aquí uns anys, el veritable triomf de la dictadura: «lo dejo todo atado y bien atado». I és que gairebé tots ens vàrem equivocar en creure que el tirà es referia a la monarquia; no era cert, com demostra, de forma absolutament impietosa, l´existència, el tarannà i la política del PP.
Cal afegir-hi una altra frustració: la dels qui vam creure que, finalment, el maig del 2011estava escrivint-se un nou capítol d´una nova memòria històrica. Els anys diran qui ha estat l´hereu d´aquella il·lusió que es va dir 15-M. Si n´hi ha, que no està gaire clar.
