Vivim mals temps per a la lògica, la raó, els matisos. Qualsevol idea, qualsevol pronunciament que toqui temes sensibles -feminisme, nacionalisme, memòria històrica, violència de gènere- serà reduït immediatament a un simple clixé i com a tal atacat o defensat a ultrança. I als dos segons ja s'hauran format dos bàndols irreconciliables -o més aviat dues gossades- que començaran a atacar-sense pietat usant tota classe d'insults i desqualificacions. Ningú intentarà matisar ni raonar res, ningú intentarà posar les coses en el seu context i analitzar-les amb un mínim de fredor. I, per descomptat, ningú intentarà justificar una o altra idea amb referències científiques ni amb opinions fonamentades, si n'hi ha, perquè moltes vegades ens movem en terrenys on no existeixen les evidències inqüestionables. Les ciències humanes -la història, la psicologia, l'antropologia, la sociologia, el dret-no són ciències exactes, com sí ho són la física i les matemàtiques, així que permeten múltiples interpretacions que sempre podran estar subjectes a debat. Però el debat, per desgràcia, sembla haver desaparegut del nostre món.
Cada dia apareixen dotzenes de casos. El de Juana Rivas, per exemple, la mare granadina que va acusar la seva exparella italiana de maltractament i que va escapar amb els seus dos fills. Al principi, aquesta dona se'ns va presentar com una víctima innocent d'un maltractador, així que va ser defensada per dotzenes d'associacions feministes i va gaudir d'una campanya entusiasta en la premsa i en la televisió. Fins Rajoy mateix va dir que volia acollir-la a casa seva. Però ara Juana Rivas ha fugit amb els seus fills i s'exposa a una detenció per segrest. O sigui, que de la nit al dia l'heroïna s'ha convertit en malfactora.
Però ¿ho era realment? ¿Era una dona innocent perseguida per un maltractador? O és més aviat una pèrfida segrestadora de nens? En què quedem, ¿és innocent o és culpable? Si hem de dir la veritat, cap de nosaltres ho sap, almenys de moment. I la seva exparella, el pare dels seus fills, ¿és innocent o culpable de maltractament? Tampoc ho sabem, perquè només existeix com a prova la paraula de la seva exdona (i res més) i en aquestes circumstàncies tampoc podem estar segurs de res. Hi ha milers de dones que pateixen la violència de gènere, és clar que sí, però n'hi ha d'altres que poden mentir o manipular els fets, i fins que no tinguem evidències, ningú hauria de creure en una veritat absoluta. Qualsevol que tingui una mica d'experiència de la vida en parella sap que és impossible saber el que passa al llarg d'una difícil convivència que ha acabat en separació -i més quan es tenen fills- si no hi ha testimonis fiables ni càmeres ni lesions que puguin provar els fets. Tots discutim, tots arribem esgotats a casa després de la feina i podem cridar o amenaçar més del compte (o no?). Tots -homes i dones- tenim rampells de mal geni i reaccions difícils de controlar. Aquest material tan relliscós és el que ha de servir als jutges per establir si hi ha hagut maltractament o abusos o violacions per part de l'home. I mentre això no s'hagi demostrat, tots hauríem de parlar amb molt de compte fins que se sàpiguen bé les coses. Però tot i així, tot i que el cas de Juana Rivas no estava gens clar, s'han establert dos bàndols que s'han embrancat en una discussió ferotge sense conèixer els fets ni els molts punts foscos que hi ha en aquesta història. I si algú posava en dubte la versió de Juana Rivas, havia de ser força un masclista i un maltractador en potència (i coses molt pitjors). I si algú, per contra, posava en dubte la versió de l'exmarit, havia de ser per força una Feminazi histèrica o un còmplice masculí de les feminazis histèriques. No hi havia una altra opció. I així anem.
L'altre cas recent ha estat el d'un enginyer de Google - James Damore- que va redactar un memorial intern sobre l'existència de biaixos ideològics dins de l'empresa. El memorial es va filtrar a la premsa i al cap d'unes hores ja era descrit per dotzenes d'informadors periodístics com «un manifest masclista que demostra que les dones estan incapacitades per ser enginyeres». El 99% dels que afirmaven això ni s'havien llegit el memorial ni havien intentat informar-se. Jo m'he llegit el memorial de Damore i puc assegurar que té punts discutibles, és clar que sí -tot en ciències socials ho és-, però no és masclista ni s'oposa en absolut a la idea de la igualtat de gènere. El que sí diu Damore -i això és molt important- és que a Google hi ha un clar biaix ideològic que s'oposa a acceptar qualsevol crítica que es pugui prendre com un atac -encara que sigui molt lleu- contra les idees intocables sobre la igualtat de gèneres i sobre la discriminació positiva per a les persones diferents. De fet, el conseller delegat de Google ha fet acomiadar l'enginyer de forma fulminant, el que a la llarga no ha fet sinó demostrar que el memorial tenia raó. Però tot i així, sense haver-se llegit res, sense saber-ne res, milers de persones han opinat i han sentenciat el pobre Damore com a masclista i defensor d'idees retrògrades. «Aquest paio segur que és un maltractador», ha dit no sé qui a les xarxes. I d'aquí cap amunt. Està vist que les gossades gaudeixen cada dia de millor salut.
