Els poemes de Jacint Verdaguer van ser mainstream. Ho va aconseguir amb algunes jugades molt bones, pensades o fruit de la casualitat. S'imaginin el Saló de Cent de Barcelona el 1865. Feia poc que havien restaurat els Jocs Florals. Lluïa el lema: Pàtria, fe i amor. Verdaguer hi havia presentat cinc poemes, potser perquè l'any anterior no havia guanyat i anava a totes. N'hi van premiar dos. Era jove, guapo i s'hi va presentar mudat com un pagès per festa major: barretina, gec de vellut i tota la pesca. Es va ficar a la butxaca tots aquells catedràtics que volien fer renéixer la Pàtria a cop de versos i de romanticisme. Anys més tard s'embarcava a la Transatlàntica dels marquesos de Comillas. Continuava escrivint versos. Versos-mite, que era el que estimava i, a més, ho feia molt bé.
No hi havia ràdio. Ni televisió. Ni Netflix. No hi havia Twitter. Ni Facebook. Ni Instagram. Hi havia diaris, gasetilles i el boca orella. I un mossèn que escrivia versos que la gent entenia i s'aprenia. Un mossèn que repartia les almoines del marquès entre els pobres. Sabent que no agradava a l'Església, ni al marquès. Però tenia la gent. Els que van pagar el monument del passeig de Sant Joan i la seva tomba imponent. Els cent mil que, diuen, van anar al seu enterrament.
Més d'un segle després tothom es pensa que pot fer versos o novel·les de referència. Tothom vol que el futur passi per ell. Prescindint del que Mossèn Cinto va saber donar. Prescindint que ens separa un esvoranc de tecnologia. Que com més individus som, menys importància tenim. I que per ser mainstream, avui dia, calen molts calés. I un fotimer de gent que et segueixi la corda. Ara, més que poetes, manen els youtubers.
