El 17 d´agost de 1977 em devia aixecar molt content: estava de vacances, acabava de complir vuit anys i segurament aquell dia faríem alguna cosa especial perquè també havia estat l´aniversari de la meva mare. Era un dimecres (ho he comprovat ara mateix) i suposo que vaig romancejar al llit i vaig esmorzar, com sempre, a corre-cuita per poder anar a jugar. Tot són suposicions, és clar, perquè els records d´aquell estiu es barregen amb els de molts altres estius de la meva infància. Però hi ha un fet que sí que retinc per sempre més amb nitidesa: vaig agafar la bicicleta nova per anar a cals veïns. Hi anava sovint, no em calia cap excusa, perquè sempre em rebien amb afecte. Devia ser pels volts d´havent dinat, ja que tenien la tele engegada i donaven les notícies. Aquell televisor em captivava: era el primer i l´únic que coneixia en color, uns colors psicodèlics, inversemblants, que m´allunyaven encara més de la realitat. Com de costum, m´hi vaig quedar embadalit, fins que vaig sentir una veu, vigorosa, eterna, que coneixia prou bé perquè l´havia sentida molt sovint a casa i al radiocasset del cotxe: era l´Elvis. Informaven, encara confusament, de la seva mort el dia anterior.
El dijous 17 d´agost de 2017 també em vaig llevar de bon humor: la meva filla, la meva mare i jo acabàvem de celebrar l´aniversari i, a més, estava acabant de corregir les galerades d´un nou llibre. Al matí vaig anar a la biblioteca de Palafrugell per una sessió de fotos com a autor de capçalera i a la tarda hi vaig tornar per escoltar una xerrada de la Marina Garcés. De camí cap a la biblioteca, vaig posar la ràdio del cotxe i em vaig assabentar de l´atropellament a la Rambla de Barcelona. Com sempre, les primeres notícies eren molt vagues i les informacions arribaven amb comptagotes: es parlava de dos o tres morts i desenes de ferits, però tot feia sospitar que es tractava d´un atac terrorista. Així es va confirmar quan vaig engegar la ràdio de tornada cap a casa: era un cop brutal, salvatge, bàrbar. Em vaig preguntar, suposo que com molts altres, d´on naixia i com creixia aquell odi cec fins a la demència, com es podia explicar aquella maldat extrema, quines paraules podien donar sortida al doll de tristesa, impotència i ràbia que generava aquell horror. Però només trobava silenci i més silenci, com un abisme, com un límit infranquejable. D´esma, atordit, vaig canviar d´emissora: sonava l´Elvis i la seva veu, eterna i vigorosa, em va semblar un lament inconsolable.
