La reunió del Comitè de Savis, també conegut per Els savis de Montoro, que el passat 25 de juliol va deixar les coses més o menys com estaven en matèria de política econòmica espanyola, ha tornat a posar sobre la taula el problema dels «comitès d'experts» elegits pels governs per justificar a càrrec de l'erari públic davant les classes populars els sacrificis econòmics que per força han de realitzar. Aquesta és la realitat: els ens reguladors de sectors energètics clau accepten suborns directes o indirectes dels bancs o empreses que presumptament han de regular perquè legislin a favor seu. Les agències de qualificació creditícia (Fitch, Moody o Standard and Poors), unes societats anònimes, és a dir, privades, cometen la impostura des del seu corresponent ànim de lucre d'exercir el càrrec de «supervisors independents» del nivell de solvència de països sencers, als que poden fer fallida per interessos especulatius. Tals supremes autoritats incontestades ni tan sols encerten en les previsions aparentment més senzilles de fallida o insolvència imminents (Enron, World Com, hipoteques subprime), de manera que durant els anys de la bombolla immobiliària van qualificar amb la triple A de la màxima solvència dels crèdits escombraries dels bancs que els untaven, raó per la qual es van multiplicar els seus beneficis empresarials a càrrec de la futura recessió mundial. Les grans empreses de comptabilitat (Ernst & Young, Pricewaterhouse, Deloitte i KPMG) assessoren els governs per fer lleis fiscals i després expliquen als seus adinerats clients com poden saltar-se-les o explotar la seva ambigüitat en el que la Comissió de Comptes Públics de la Cambra dels Comuns britànica va definir el 2013 com «caçadors furtius que es converteixen en guardaboscos i després una altra vegada en caçadors furtius».

I és així com el refrany dissuasori «Doctors té l'Església» que antany aconsellava als laics que guardessin per a ells les seves opinions en matèria de fe (ja que l'opinió dels ignorants és heretgia allà on hi ha Doctors infal·libles) s'ha transformat en un Experts té l'estat que desautoritza el punt de vista dels ciutadans corrents. Harold Laski ja va resumir fa mig segle aquest actual complex de fal·làcies interessades: segons diuen els que saben, resumeix Laski, el nostre món és massa complex per a l'home senzill, incapaç de trobar en la seva ignorància i indiferència les possibles solucions als nostres problemes. Igual que vam acudir al metge per curar-nos o l'enginyer per aixecar ponts, hem de confiar en l'expert en qüestions de política social. De tal manera s'envolta l'«expert» en economia, dret o política d'una aura de veneració no gaire diferent de la que suscitava altre temps el sacerdot, ja que per a l'home comú, l'expert i el sacerdot coneixen un misteri en el qual els no iniciats mai podran endinsar-se.

Aquesta aura de superioritat incontestable i impenetrable per a la plebs és falsament llançada al voltant del bust de l'expert econòmic, polític o administratiu pels defensors elitistes de l'statu quo. Com assenyala Laski, més enllà de l'encís dels dígits i les xifres, l'«expert» en realitat no sol conèixer sinó l'estret terreny de la seva especialitat, la qual cosa l'incapacita per comprendre en perspectiva els problemes sociopolítics. En comptes d'adaptar el problema de la complexitat com un factor d'anàlisi més, tendeix a posar en el seu centre l'eix on tot ha de convergir. La tan buscada despolitització contemporània de les classes populars camina parella amb la reiterada i flagrant incapacitat dels suposats gurus de l'economia o de la política per preveure les crisis més greus, una incompetència de la predicció que no els porta a adoptar una actitud més humil o autocorrectiva a la manera del mètode científic, sinó a la negació típicament sacerdotal de la realitat: «l'expert sol tenir un esperit de casta que l'incita a menysprear el que no sigui dit per un dels seus. Sobretot, i més encara en l'àmbit de les qüestions socials, l'expert no arriba a comprendre que els seus judicis, fets més enllà del que és estrictament empíric, impliquen un conjunt de valors que no gaudeixen de cap autoritat especial». Així, per exemple, els economistes de principis del segle XIX coincidien a advertir que la reducció de la jornada laboral acabaria amb la prosperitat general. Aquest prejudici de classe tan convenientment exposat a manera de conclusió científica els va impedir veure que en limitar un mecanisme per obtenir beneficis s'estava incitant a explorar altres vies que acabaria compensant les possibles pèrdues produïdes per la mesura en qüestió. Al mateix gènere obeeix la fórmula «atur tecnològic», un increment de l'atur que es derivaria de forma automàtica del progrés de la tècnica en els nostres dies, atès que les màquines poden substituir les mans o els caps.

La reducció de l'horari laboral davant la superior eficàcia de les màquines no entra però en el ventall de les solucions possibles proposades per l'expert; en èpoques de dificultat econòmica la quantitat i qualitat de l'ocupació empitjora i augmenten les hores treballades en forma d'hores extra no pagades entre d'altres, però en èpoques de prosperitat econòmica o d'augment del rendiment de la producció dels economistes consideren òbvia l'opció de doblar els beneficis empresarials i inimaginable, però, la de reduir a la meitat els esforços dels empleats. La llei de l'embut es disfressarà un cop més de lògica irrefutable per perpetuar la desigualtat.