Ovidi

No en sabem la causa. Això permet de fer algunes hipòtesis. El mateix Ovidi diu que ha estat condemnat «per haver vist el que no havia de veure». La qual cosa, haver vist el que no havia de veure, potser és una desgràcia. Havia escrit L'Art d'estimar ja feia nou anys -havia aparegut l'any u, abans de Crist-, i havia estat una obra considerada escandalosa, que atemptava contra la restauració moral impulsada per August. Però és difícil pensar que aquesta fos la causa del desterro, perquè la justícia, tot i que sempre sol esser tardana, hauria esperat nou anys a actuar. D'altres hipòtesis diuen que hauria pogut esser l'amant de Júlia, la filla d'August, a la qual hauria desairat, o hauria vist de prop les temptatives de Lívia per carregar-se Agrippa, possible hereu del tron, sense denunciar-ho, o hauria freqüentat cercles polítics contraris a August, de tendència republicana, o hauria assistit i participat en sessions de màgia contra la persona de l'emperador, o hauria pertangut a una lògia secreta... Però també perquè Ovidi és un poeta de tots els temps. També del nostre temps, malgrat que han passat dos mil anys de la seva mort: l'instint poètic, l'esplendor de la llengua llatina, l'amor, l'art, la defensa de la identitat, la relació entre l'art i la natura, la llibertat de creació, la resistència al poder, la capacitat de crear un univers verbal.

En esser expulsat, Ovidi acabava d'escriure Les Metamorfosis, un poema narratiu de 12.000 hexàmetres en què contava la història del món a través dels mites on succeeix que un ésser humà es transforma en un animal, en una pedra, en una planta, en un astre... Ovidi és transgressor perquè escriu contra les virtuts cíviques que, tanmateix, afavoreixen el poder. I August l'envia a l'exili, als confins de l'imperi, a Tomis, un poblet situat a l'estuari del Danubi. Per a ell, l'exili és una condemna a mort, lenta, que durarà nou anys, fins a l'any 17.

Les cartes que va escriure des d'aquell lloc extrem parlen des de la tristor i l'angoixa, des de la desesperança del retorn i el sentiment d'esser oblidat, des de la derrota, i fan referència a l'enorme solitud, a l'enyorança de Roma, als vents de l'estepa, al fred absolut, al gel en què es converteixen l'aigua i el vi, a la por que sent de petrificar-se a causa del fred.

L'allunyament o l'exili per tal que el presoner compleixi la condemna lluny del seu territori planteja un tema d'enorme actualitat i que passa per les colònies penitenciàries, les presons d'alta seguretat, les cel·les de càstig, els corredors de la mort, els camps de treball i extermini, els centres de detenció i de tortura, Guantànamo. Els presoners són conduïts a l'altre cap de món a purgar les seves penes.

En aquell territori inhòspit i amarg, Ovidi va trobar un nin salvatge -un infant-llop-, que esdevingué el seu gran company d'exili. Li volia ensenyar la cultura de Roma i la llengua llatina, sobretot perquè pogués comunicar-se.

Conec dues novel·les que han contat la història de l'exili d'Ovidi a la ribera de la mar Morta: Una vida imaginària, de l'escriptor australià David Malouf, la seva primera novel·la, de 1978. Malouf recrea els últims anys d'Ovidi i la seva relació amb aquell infant agrest i salvatge. El poeta pensa que amb aquest ésser torna a començar el món, lluny de Roma. L'infant i el poeta parteixen vers el Nord absolut, a l'altra banda del riu, del fred i del vent, més enllà dels límits que encerclen l'imperi. És la seva forma de guanyar de bell nou la llibertat.

L'altra novel·la és Lejos de Roma, de l'escriptor colombià Pablo Montoya, publicada l'any 2016, tot just fa un any, però en fa dotze que fou escrita. Sol, enmig del camp, el poeta contempla aquell nin, oblidat de tots, però que se sent lliure només que una llenca de sol passi pel seu cos. I, de sobte, escolta la respiració de la seva pròpia infantesa en la respiració de l'infant. Potser, el nin pensa que el poeta només és un somni que acaba. No ho sabrem mai, però el poeta sap que el nin només és un somni que comença.