Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d'una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d'infinits estius. La terra és la nostra terra i la d'ells, la terra d'un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d'una gernació d'humans, però la terra no s'impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l'asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell «desesperat dolor» els límits apamats que ens imposa una geografia que no sap de les nostres cuites, la terra només es limita a deixar-se dibuixar de perfil i a estremir-se de goig quan un pagès amb barretina li clava l'arada, i fa com qui pentina la cabellera d'una deessa pagana. La terra -cantàvem de joves-, des de la muntanya fins a la mar, és la nostra terra, l'indret on paguem els impostos i on enterrem els éssers estimats, i que defensem quan és necessari dels que no saben que no és qüestió d'ells o de nosaltres. Som solament un grapat de pols en l'univers, però alcem la bandera i el puny per deixar clar que els únics límits infranquejables els imposa la nostra dignitat.
