L'altre dia em vaig perdre en els intestins d'una gran torre moderna d'oficines, on havia anat a fer una gestió. Estem parlant de quaranta pisos, potser més. En acabar la gestió, vaig anar a recollir el cotxe, que havia deixat al soterrani cinquè, però abans havia de passar per una màquina per pagar l'estada. Seguint les indicacions, vaig obrir una porta que donava a un petit espai absurd, sense funció, de quatre o cinc metres quadrats, en una de les parets del qual hi havia una altra porta que vaig obrir per accedir a unes escales com de servei, o això em va semblar. Vaig mirar cap amunt i cap avall per descobrir un paisatge en què només hi havia graons que pujaven cap a no sabia on o descendien, vaig suposar que a l'infern. Vaig intentar fer marxa enrere, però la porta per la qual havia arribat aquell espai inhòspit no s'obria des d'aquest costat.

Encara que vaig advertir de seguida que la situació era de malson, em vaig proposar no perdre els nervis. Al capdavall, aquella gegantina mola era plena d'oficines. Tard o d'hora, algú passaria per allà i seria rescatat. Mentrestant, vaig començar a pujar per les escales per descobrir que cada vint esglaons, més o menys, hi havia una porta, totes indefectiblement tancades amb clau. Potser, vaig pensar, m'havia equivocat de camí. Potser hauria d'haver baixat enlloc de pujar. No ho vaig fer perquè les profunditats em causen més claustrofòbia que les altures. Però com que va arribar un moment que vaig perdre completament les nocions de baix i dalt, em vaig preguntar si en ascendir no estaria descendint i viceversa. Quan havia pujat (pujat?) 200 o 300 graons, em vaig asseure i vaig començar a plorar. Després em vaig eixugar les llàgrimes i vaig continuar escalant.

Finalment, una de les portes es va obrir. Donava a un espai també molt inhòspit, però de caràcter horitzontal. Vaig recórrer diversos passadissos de parets brutes, plens de canonades amb pèrdues, i al cap d'una estona, darrere d'una de les innombrables portes que anava obrint al meu pas, vaig anar a donar a una oficina amb 200 o 300 empleats absorts en les pantalles dels seus ordinadors que ni tan sols em van mirar. Des d'allà, vaig arribar a un ascensor que em va dur al carrer. No vaig recollir el cotxe, que deu seguir allà. A veure si m'armo de valor i hi torno.