El problema que representa conciliar i fer compatible el treball, essencialment per compte aliè, amb les responsabilitats familiars, continua essent un tema no resolt socialment, tot i que legalment s´han fet molts avenços. Diuen les estadístiques que la natalitat en els països occidentals, o més avançats, és preocupant de cara al futur, ja que no arriba a cobrir el percentatge de decessos, com és el cas de Catalunya, realitat que fa inqüestionable haver d´acudir a persones de tercers països.

Però centrant-nos en el tema de compatibilitzar responsabilitats professionals i familiars, cal fer notar que el pes fonamental d´aquesta realitat recau quasi exclusivament sobre les dones. I elles són les que essencialment assumeixen la càrrega de fer tirar endavant la família, sovint en perjudici de la seva pròpia carrera o projecte professional, sense gaires reconeixements ni recompenses. Encara, tot i la protecció legal existent, sol ser bastant habitual que quan la dona demana reducció de jornada, per motiu de guarda legal d´un fill menor de dotze anys, hagin d´afrontar discussions, malentesos i conflictes amb l´empresa. I certament que tal qüestió no està tampoc ben resolta pel que fa a les necessitats de l´ocupador, que a vegades es veu perjudicat sense que l´Estat tingui en consideració els perjudicis que determinades situacions li generen.

Per altra banda, és inqüestionable el dret que te tot treballador a demanar que, per motius de conciliar el treball i la seva vida familiar, es redueixi la seva jornada i sigui ell el que fixi la concreció horària de la reducció de la seva jornada habitual. I tot i que legalment és un tema clar i objectivament fixat per l´article 37.5 de l´Estatut dels Treballadors, que textualment diu «Qui per raons de guarda legal tingui al seu càrrec algun menor de dotze anys o una persona amb discapcitat física, psíquica o sensorial que no tingui cap activitat retribuïda, tindrà dret a una reducció de jornada de treball diària, amb la disminució proporcional del salari, entre, almenys un octau i un màxim de la meitat de la duració d´aquella», massa vegades és causa de desavinences i conflictes laborals. En moltes ocasions acaba amb acomiadament del treballador/treballadora, o amb demanda davant els tribunals. Val a dir que la negativa a reconèixer tal dret al treballador, si no és per provada existència de mala fe o abús de dret, és insostenible i absurda. I qualsevol acomiadament que tingués com a causa l´exercici d´aquest dret s´ha de considerar un acomiadament nul de ple dret, que implica que l´empresa, ni pagant, pot deixar sense feina la persona afectada.

Tant la jurisprudència del nostres alts tribunals, el Suprem i el Constitucional, com les directrius que emanen de resolucions, tractats i Directives comunitàries i internacionals protegeixen el dret del treballador, pels motius abans esmentats, a reduir la jornada i a fixar la concreció horària, dintre de la seva jornada habitual. Hi ha qui té por d´exercir els seus drets per por a represàlies. I és lamentable. La llei fixa drets i obligacions, i tots nosaltres hem de ser responsables d´exigir aquells i complir amb aquestes. La justícia implica equilibri i proporcionalitat, i no és bo que cadascú pretengui imposar la seva llei, segons el seu interès.