Corren mals temps per als matisos. Passa, des de fa molts anys, amb la política, on costa trobar el terme mitjà entre l´exercici d´una ideologia i la seva necessària autocrítica, però passa també amb les esferes íntimes, on massa sovint et trobes persones que despatxen l´altre amb una etiqueta o una opinió categòrica. Feu la prova: referiu-vos als matisos enmig d´una discussió i comprovareu que una part substancial dels vostres interlocutors arrufen sistemàticament el nas. Ningú, absolutament ningú, és una ciència exacta, al contrari: és a les permeabilitats i les febleses on acostumem a trobar la veritable essència de les persones, i a la insistència en el traç gruixut hi ha implícita una devaluació de les singularitats alienes. Com que vivim en un món de projeccions i màscares virtuals, a vegades tendim a atribuir a l´altre les nostres pròpies inseguretats, o bé els atorguem papers equivocats per l´obsessió de reduir-los a uns pocs adjectius. Ens agradi o no, no hi ha persones meravelloses sense clarobscurs, ni imbècils rematats sense escletxes de llum. És molt fàcil dividir el món entre bons i dolents, però sempre existirà el costat fosc de la Força i la simpatia pel diable. La recerca dels matisos és una lluita que s´allarga tota la vida perquè és intrínseca al concepte de percepció, i per més que al món actual costi tant reivindicar-los, la sola temptativa ja té alguna cosa d´extraordinari. Debatre les particularitats és el que realment subratlla la vivesa dels esdeveniments, perquè els fa més tridimensionals, més tangibles. Desconfieu de les veritats absolutes, perquè tota veritat s´articula sempre a partir d´una gamma de grisos. I de la mateixa manera que les afirmacions taxatives acaben sempre esmenades pel pas del temps, les persones s´acaben revelant com a fonts inesgotables de matisos. Són aquests detalls, en alguns casos imperceptibles, que converteixen la persona que tens al davant en el millor reflex possible de tu mateix. Es això tan estrany, i al mateix temps tan necessari, anomenat empatia.
