Treure el cap a l´abisme sol provocar vertigen. Almenys als que no tenen intenció de suïcidar-se. I en aquesta situació estem ara. L´esperada compareixença del senyor Puigdemont, 24 hores després del missatge del Rei i amb format de cap d´Estat, no va aclarir res excepte que està disposat a resoldre el contenciós acceptant una mediació. Un gest que es pot interpretar com un indici de debilitat malgrat les seves reiterades manifestacions de no cedir en l´objectiu final, i, alhora, un subterfugi per guanyar temps.
Les anomenades lleis de desconnexió obligaven a declarar la independència al Parlament català l´endemà de proclamar-se el resultat positiu del referèndum, però el recompte de les paperetes ha anat molt lent i fins divendres no es va poder conèixer el resultat.
Normalment, en qualsevol cita electoral d´un país modern i mitjanament democràtic, els mètodes manuals i electrònics de comptar els vots permeten avançar el resultat a les poques hores de tancar-se els col·legis. I no només això, sinó també saber amb tot luxe de detall i taula per taula el perfil de la votació per tal que polítics, sociòlegs i periodistes facin les seves anàlisis i treguin les conclusions pertinents. Sorprenentment, a Catalunya que presumeix (amb tota raó) de ser una de les comunitats més avançades i civilitzades d´Europa, aquesta circumstància no s´ha donat i el recompte de vots s´ha fet amb enorme lentitud.
Fins ara, ningú (ni de l´Executiu espanyol ni de la premsa nacional i internacional) ha preguntat per les raons d´aquesta inusual demora, encara que imagino que els responsables del govern sobiranista no dubtarien a donar la culpa a les enormes dificultats i entrebancs que va oposar el Govern espanyol ordenant càrregues policials i interferint els sistemes electrònics de recompte.
El cas és que, el coneixement del resultat s´ha demorat, la proclamació d´independència s´ha retardat i ara s´introdueix en la bona marxa del Procés una oferta de mediació que, en cas de ser acceptada, pot estirar el desenllaç del contenciós fins al proper any, o més endavant encara.
Davant aquesta possibilitat, els mediadors, o intermediaris en favor de la mediació, brollen per tot arreu (anava a dir com els bolets a la tardor, però com que no plou la comparació es fa ociosa). Primer va transcendir que els arquebisbes de Madrid i de Barcelona s´havien entrevistat amb el president del Govern. Després, es va saber que Pablo Iglesias, que gasta maneres de clergue en ocasions solemnes, s´havia posat en contacte telefònic amb Rajoy i amb Puigdemont per suggerir una mediació que permeti reconduir el problema. A la llista de mediadors cal sumar-hi, de moment, el Col·legi d´Advocats de Catalunya, i sorprenguin-se! el Barça, que com que és alguna cosa més que un club de futbol també es considera amb just títol per apuntar una solució.
Se sent parlar de moltes coses, algunes delirants, com una «declaració d´independència ajornada en els seus efectes secessionistes» que serviria perquè el senyor Puigdemont pogués salvar la cara davant del seu públic.
Vaja, una mica com la «liquidació en diferit» amb què la senyora Cospedal va voler justificar els pagaments a Bárcenas. Desconec en què pararà tot això, però si hi ha pel mig capellans i advocats l´assumpte va per llarg.
