Loser és una paraula meravellosa, un mot que no troba en el català ni en el castellà un terme amb les específiques connotacions còmiques i alhora existencials que es desprenen de la seva simple verbalització. Feu la prova; no sona igual dir que ets un perdedor a dir que ets un loser. Suposo que el fet de mantenir la seva fonètica original el disfressa d'una certa intel·lectualitat. Hi ha dies que jo, fins i tot, confesso ser-ho amb orgull, com si això em conferís una certa categoria professional o de supremacia; al bar on faig els vermuts els caps de setmana, a les trobades d'amics que no saben quedar sols sense les seves respectables mullers o la seva insofrible prole, a les cites a cegues, a les orgies o a les revisions de còlon, per posar alguns exemples de la meva vida social més propera, sempre deixo caure en algun moment que soc un loser. I tots riuen. El cas és que sempre que entono el mea loser ho faig amb seriositat però no hi ha maneres, tothom s'ho pren en conya. La història de la meva vida. Moltes paraules, de fet, resten rellevància al seu significat quan les agafes prestades d'altres idiomes; és com si, a banda de semblar més refinades, fossin realment menys agressives, més familiars i fins i tot molt entranyables. Penseu ara en la paraula bukkake, un mot d'origen japonès que fa referència a una específica pràctica sexual relacionada amb la misofília i que, com sudoku o karaoke, em té el cor robat per la seva idiosincràsia sonora, per una exòtica musicalitat quasi vellutada. Per desgràcia, l'essència d'aquesta esquitxada lexicofestiva es perd en la seva translació a la llengua materna fins a cotes que voregen la grolleria.
Com la llengua, l'humor és viu i envaeix d'una manera natural tots els temes que condicionen tant la nostra vida com la societat de la qual formem part, per molt espinosos que siguin. No tenir sentit de l'humor és trist però més trist és encara no alimentar-lo i fins i tot perdre'l. Creieu-me, està passant. Jo he vist gent que abans reia de tot, riure ara només quan es fa befa de l'altre. «Això és molt seriós, no se'n pot fer broma» diuen altres amb enuig i ridícula condescendència. Té límits l'humor, realment? Aquesta és una pregunta tan vella com polèmica i, encara més, de resposta complexa. L'única cosa que puc afirmar en el meu cas és que la capacitat de riure'm de mi mateix hi té una relació molt estreta. Jo cada matí em miro al mirall i em dic que sóc un loser. I després ric. I també faig caca. No sé si és per una acció o per l'altra però el cas és que cada dia em sento més lliure de riure'm de tot i de tothom, mala cosa -també és cert- en aquests temps obscurs d'opinions 2.0 de saldo. Però no defalliu, riure us farà lliures, que deia el filòsof. O l'humorista, ara no ho tinc gaire clar. Fins i tot Charles Chaplin, un paio que va perdre un concurs d'imitadors de Charlot, va arribar a la conclusió que tot és un acudit. Porca misèria!
