La tardor
Paquita Xarles Arnau Girona
La tardor és una estació trista, el dia és curt i la nit llarga, poques hores de sol, l´hivern és a les portes i el fred es nota, però, com tot, té la seva part bona, és l´època de recollir les viandes dels camps i guardar-les per passar l´hivern, maduren les fruites tardanes pomes, peres, taronges ...
Els arbres queden amb les soques nues, mostren alguns nius ja buits, els ocells ja han sortit per emprendre volada, els de fulla perenne junt amb els prats, llueixen la seva tardor i alegren el paisatge tardoral, que convida a passejar cap al tard bo i conversant amb els amics amb els quals sovint ens reunim amb l´excusa de prendre un cafè junts. Els que ja estem en l´etapa tardoral de la vida ens ajuda i ens anima a estar contents i a viure en pau, i als joves a comunicar-se i a disfrutar de l´ambient d´alegria, dels carrers il·luminats les llarges vesprades tardorals. Els infants van i venen de l´escola enjogassats i alegres, els fas la mitja rialla i et tornen un somriure angelical. Que bonica es la innocència!, llàstima que la perdem tan aviat!
Entre tots col·laborem i segurament aconseguim crear un ambient agradable als nostres entorns.
En Ramon
ha marxat
Mayte Calamita girona
Ja fa uns dies vaig haver d´assistir a un acte al qual ningú mai voldria ser present, el funeral de l´amic Ramon Sitjà.
És ben cert que quan algú com ell se´n va deixa un buit ple de records i vivències, en el meu cas, el record d´un bon amic, un gran company i un excel·lent mestre.
Durant molts anys, hem compartit el treball que ell tant estimava: el bàsquet.
Per tot això, vull que aquestes poques paraules siguin el meu homenatge a la figura d´aquest gran home que sempre recordaré.
Gràcies Ramon !
Similituds
Lluís Torner i Callicó Girona
A mesura que ens anem fent grans, allò que tots desitjaríem, és poder viure en una societat on es respirés un ambient de pau, harmonia, bona convivència, i on tothom pogués tenir una feina que li permetés una vida igualment digna. Això que, d´entrada, sembla molt simple, en el món que ens toca viure cada vegada esdevé més difícil, en molts sentits. Tot això que està passant, actualment, n´és un exemple.
Dins dels nostres caps, vulguem o no, anem donant-hi voltes, i ens posa molt tristos. Per això, als que ens agrada escriure, hi ha quelcom que ens impel·leix a traslladar-ho al paper.
Se´ns acut el símil d´uns pares, amb diversos fills; sovint se´ls fa difícil que tots pensin i actuïn, per un igual, i a vegades els en surt algun que els fa patir, perquè tira pel dret i veuen que va per un camí diferent del seu. Ara bé, com a bons pares, primer analitzaran el propi comportament, no sigui cas que, malgrat no pretendre-ho, no l´hi hagin donat igual tracte que als demés germans. El que no faran és que, ja d´entrada, vulguin fer-lo entrar en raó amb crits i amb amenaces. Abans intentaran cercar solucions, ni que sigui afluixant, per ambdues parts; ja que, com a pares, tenen clar que, encara que costi, tots són fills seus, i se´ls ha d´estimar de manera igual.
Tot i això, si ho comenten, amb d´altres, probablement, pot ser que, alguns, els donin solucions molt dures: Deixar-lo sense la setmanada, castigar-lo, o fins i tot pensar en un correccional, etc.
Aquest símil podria adaptar-se a casos de col·lectius, bé siguin oficials o privats, dels quals depengui molta gent, de procedència diferent; si pretenen ser justos amb tots ells, per tal que tot funcioni el millor possible, talment com en el cas d´uns pares, s´haurien de posar un xic en la pell d´aquells, abans de prendre certes decisions que, tard o d´hora, poden comportar problemes per ambdues parts.
Segur que pensareu que es tracta d´una «batalleta» d´aquelles pròpies dels avis; potser sí! però de les «historietes», a vegades, se´n treu algun sentit, per petit que sigui.
