Lamentablement la política s´ha convertit en un autèntic teatre. Lluny queda aquella manera de fer política de la transició i durant els primers anys de la democràcia. Ara la política s´ha convertit en un fet individualista. Els partits únicament pensen en ells i no pas en l´acció política col·lectiva. La política catalana ha esdevingut un teatre on només té importància l´escenificació. Fa molt temps, molt, que ERC i l´actual PdeCAT -li´n diuen així encara que sigui CDC- que no se suporten. No s´aguanten. El primer invent de Junts pel Sí es va fer amb la recança d´ERC. Els republicans no volien anar junts. Ara tampoc volen fer Puigdemont president. És així de clar. Tota la resta és un autèntic teatre i posada en escena per enganyar el públic. No tots els espectadors s´ho creuen, evidentment, però una part sí. Hi ha una part de l´electorat que assisteix a aquest teatre amb devoció i s´ho creuen tot perquè, realment, actuen molt bé. A tot el que estem assistint aquests dies de suposades negociacions i converses entre els partits són mentides. Pels passadissos del Parlament els dos partits es diuen de tot. Fa dies, un dirigent de l´antiga Convergència em deia que això és com una parella que ha estat infidel, que s´han enganyat i que intenten conviure però sabent que no van enlloc.
