Joan Ponç i les Avantguardes

Sense la bellesa el món esdevé aspre. Les arts han permès que la humanitat assolís cims estètics que travessen les generacions. N'hi ha prou de recordar les obres arquitectòniques i escultòriques de l'Egipte dels faraons i de la Grècia i la Roma clàssiques o d'evocar el Renaixement italià. I així podríem seguir fins a la fi del segle XIX, encara que certament la pintura romànica o els gravats de Goya, que incorporen aproximacions menys idealitzades de la representació del cos, constitueixen, entre d'altres, excepcions a una línia dominant. El segle XX va obrir, però, nous escenaris, on l'harmonia deixa de ser prioritària i on s'instal·la una fatiga de la figuració verídica, que, d'altra banda, la fotografia ja facilitava. Les arts es reinventen i hi apareixen ruptures en els llenguatges, amb la voluntat d'assumir una dimensió més crítica i reflexiva, que no reposi sobre la suavitat o la perfecció de les formes, sinó que, transgredint-ne les convencions tradicionals, ens interpel·li i ens dugui a territoris interiors. Dins la pintura emergeixen moviments tan significatius com el cubisme, el surrealisme, l'informalisme,... A la Catalunya de la postguerra, dominada per la grisor del franquisme, sorgeix l'any 1948, connectat amb les Avantguardes, un moviment artístic que coneixem com a Dau al Set, el nom de la revista que en vinculava els impulsors: Joan Brossa, Modest Cuixart, Joan Ponç, Arnau Puig, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats. Després d'uns anys d'una profunda complicitat, el grup es va disgregar i tots van construir trajectòries brillants. En algun cas, com passava amb Antoni Tàpies, van reaccionar amb una certa fatiga a la identificació amb un període fundacional que no prestava prou atenció a les evolucions substancials posteriors. Recentment s'han dut a terme exposicions importants dedicades a Joan Ponç i a Joan Brossa, que en constitueixen una ben justificada reivindicació.

L'obra màgica, onírica, misteriosa de Joan Ponç, a més, s'ha reivindicat des de l'associació que en duu el nom, encapçalada per Jordi Carulla-Ruiz. N'han estat fruit volums d'una qualitat excepcional: Ponç abans de Ponç, Diari d'artista i altres escrits o Carrer Joan Ponç de Joan Brossa. Ara s'hi afegeix un fascinant Quadern de correspondències de Joan Ponç, a cura de Pilar Parcerisas, on podem veure i llegir cartes adreçades als membres de Dau al Set i a un seguit d'escriptors, artistes, crítics d'art i galeristes com J.V. Foix, Josep Palau i Fabre, Joan Perucho, Xavier Corberó, Sebastià Gasch, José Corredor-Matheos, Cesáreo Rodríguez Aguilera, René Metras, Salvador Riera,... En una adreçada a Cuixart el 1965, s'hi reflecteix l'entusiasme inicial i la ruptura a Dau al Set: «Vam formar un grup sagrat: 7», però «era l'hora del crepuscle de la nostra amistat, encara ens miràvem a la cara però els ulls ja no hi eren». I en altres podem seguir les etapes més significatives de Ponç, incloent-hi els anys al Brasil, el seu arrelament a Cadaqués primer i en acabat a la Roca de Pelancà.