Com tothom, estic sorprès pel govern que ha aconseguit confegir Pedro Sánchez. No insistiré en coses que s´han dit i repetit com consistència i experiència, amb majoria femenina i europeista i, per tant, un govern potent. M´ha sorprès perquè molts parlaven de Pedro Sánchez com un líder feble, sense projecte, i quan un té en compte que en un termini molt curt i per un govern amb un horitzó màxim de 2 anys, ha sigut capaç de convocar la gent que ha convocat, sembla que el seu projecte era molt més sòlid del que deien. Perquè molts dels nous ministres no eren desvagats, sinó que tenien càrrecs importants i de prestigi i un no deixa el seu lloc si no veu un projecte sòlid i atractiu. En el moment que Itàlia inaugura una etapa de populisme antieuropeu, Sánchez presenta un equip sòlid amb clara vocació europea que pot ajudar a la vegada a la consolidació del projecte europeu i a retornar Espanya al nucli dirigent de la UE. En aquest sentit i per molt que l´ataquin els independentistes, el nomenament de Josep Borrell a Exteriors és tota una garantia per ajudar a aquesta tornada d´Espanya per la porta gran al centre de la UE. El fet que el president i una majoria dels ministres parlin fluidament l´anglès i altres llengües és una novetat gens menyspreable. Veurem i tindrem temps de comentar com es desenvolupa el dia a dia i com aborda els problemes candents de la desigualtat i els problemes socials així com la reforma territorial i, en particular, el diàleg amb Catalunya, però de moment la seva presentació dona un saldo netament positiu. Sánchez ha fet un primer pas amb una gran seguretat i consistència i, a parer meu, hi han motius per a l´esperança. Si per un costat ha apostat per un equip econòmic i polític sòlid ben vist a la UE, no ha oblidat els problemes de desigualtat tant a la societat en general com en el camp de la discriminació femenina. Donar competències sobre igualtat de gènere i sobre pobresa infantil a la vicepresidència no és sols un gest sinó una voluntat de lluita de veritat en aquests camps. Ara té al davant un repte de diàleg no sols amb Catalunya sinó amb els grups de la cambra que li han donat suport, per la qual cosa haurem de seguir com ho fan Meritxell Batet amb les CA i especialment amb Catalunya i Adriana Lastra amb els altres grups, unes tasques delicades i gens fàcils.

I parlem de com pot afectar aquest nou govern la realitat catalana. En el meu article de l´1 de juny en aquest diari explicava quina és la realitat sociològica catalana, segons la meva opinió i deia que el grup majoritari (a l´entorn del 60-65% segons les enquestes) era el dels catalans que volien una nova relació entre Catalunya i Espanya, el que ha sigut sempre el catalanisme polític. Avui hi afegiré una altra opinió que estic defensant des de fa molts anys i és que Catalunya hauria de mirar més cap a l´exterior i menys cap a l´interior, hauria d´estar més interessada en la consolidació d´Europa que en la independència. Si Europa es consolida (i més si aconseguim que camini cap al federalisme) Catalunya tindrà els elements necessaris per poder-se governar àmpliament. I si Europa no avança o pitjor si es trenca crec que deixaríem un futur per als nostres fills que no vull ni imaginar. En aquest context, el nou Govern és una garantia. Europa es consolida i la proposta federalista a Espanya tornarà sobre la taula. Aquest govern no té una majoria parlamentaria per portar a terme la reforma constitucional que es necessita però sí que pot començar aquest camí. I el govern de la Generalitat té l´oportunitat de negociar de veritat o encasellar-se en la independència sí o sí. Es donen les condicions per destensar el conflicte i entrar en una nova etapa, etapa que sembla que tant PDeCAT com ERC volen explorar. No tinc tan clar que ho vulguin fer Puigdemont i el seus amics inclòs el president Torra. I aquí vull afegir dues coses importants. La consistència del govern Sánchez és una demostració que hi ha una altra Espanya diferent de la que representa el PP i que aquí alguns volen veure com l´única i alhora és una garantia de diàleg de debò. Quan es tracta de discutir un problema, inclús quan es parteix de punts de vista que poden semblar contraposats, tenir al davant persones competents fa que les discussions siguin diferents. Segons quines coses ja ni es diuen i les propostes i acords van de debò i no són tan sols arguments per fer rodes de premsa.

Destensar no vol dir resoldre el conflicte, no vol dir renunciar als objectius de cada grup, però sí entrar en una etapa en què parlin dels problemes i vagin destriant els temes que poden acordar i els que resten sense acord, com en qualsevol diàleg sincer. Condició bàsica és intentar no mentir. Un bon començament seria intentar fer una anàlisi veraç del que va fer cadascú durant el darrer període i usar el sentit crític sobretot amb les coses que ha fet cada un, no només amb el que ha fet l´altre. La inacció del govern del PP i passar els problemes polítics a la justícia va ser un greu error i els socialistes crec que no s´hi van oposar amb la força que calia. Defensar que l´1-O hi va haver un referèndum democràtic a Catalunya i obviar el que va passar al parlament el 6-7 S són unes mentides que no perquè les vagin repetint es convertiran en veritat. Esperem que tothom tingui sentit crític i voluntat de diàleg sincer. Tenim l´oportunitat i seria greu no aprofitar-la.