El que té d´interessant el món és que les coses no són eternes, que són canviants. La història ens ha ensenyat que, o bé ha estat un canvi climàtic el que ha propiciat el canvi, ha estat una invasió, una entrada d´un virus... o només la confluència de coneixement i organització social. El cas és que en milions d´ocasions la humanitat ha tingut moments trencadors que han canviat la direcció de la història. Hi ha dos exemples que em fascinen. Un és l´arribada de l´agricultura, la domesticació de les plantes i dels animals ara fa uns 12.000 anys en una arc de la geografia que agafa el Kurdistan des de la frontera entre l´Iran i l´Iraq, fins arribar a Jordània i Israel. Aquí, al peu de les muntanyes, els homes s´havien establert en grups estables al costat del riu Tigris. Cap al 9600 abans de Crist la Terra s´havia escalfat, fet que va permetre un millor creixement de les plantes. Doncs bé, com explica l´evolucionista Jared Diamond, al món hi ha 200.000 espècies de plantes de les quals només 2.000 són comestibles i entre aquestes només 200 tenen potencial per ser domesticades. De les 56 plantes amb llavors més grans i nutritives del món, 32 creixen de forma silvestre a l´Orient Mitjà i a la conca del Mediterrani. Àsia Oriental, en canvi, compta amb només 6 espècies silvestres capaces de ser domesticades, Amèrica Central només 5, Àfrica Subsahariana i Amèrica del Nord només 4, Austràlia i Amèrica del Sud només 2 i Europa Occidental, només 1. Per tant era evident que qui tenia més possibilitats de domesticar l´agricultura era la gent que vivia al Kurdistan, a Síria, nord d´Irak i nord d´Iran. Pel que fa als animals la cosa va ser igual. De 148 espècies de grans mamífers al món, al segle XIX només se n´havien domesticat 14, de les que 7 eren originàries d´Orient Mitjà. Àsia Oriental tenia 5 de les 14 espècies domesticables, Amèrica del Sud només 1 i Amèrica del Nord, Austràlia i Àfrica subsahariana cap. Queda clar que el clima i la geografia van propiciar el naixement de la cultura agrícola i ramadera, possibilitant alliberar més energia que alhora va propiciar més reproducció seguint l´equació bàsica de la naturalesa: individu + energia = Individu.
El segon exemple és el de la revolució industrial. Ian Morris, en el llibre on narra l´evolució de la humanitat, explica que al segle XI a la Xina sabien fondre ferro, fer peces de fundició i ja havien substituït la llenya pel carbó per cremar, arran de la penúria que provocava l´ús de combustible per a la fundició. També havien desenvolupat una màquina de filar no massa llunyana que la que es va inventar segles més tard en la revolució industrial. Europa occidental va necessitar esperar al segle XVIII per arribar a la fundició, a l´ús del carbó i a la mecanització de les feines. Per què els xinesos no van fer la revolució industrial al segle XI? Segurament perquè no els feia falta, ja tenien prou producció pel que necessitaven. El que va fer diferent el camí és que a Europa hi havia hagut la globalització, el comerç amb l´atlàntic, l´enviament de cotó d´Amèrica a Europa, el domini de la navegació, el comerç triangular d´esclaus, cotó i rom, fet que va portar a l´economia a fer un salt mai vist i a necessitar més producció i, per descomptat, a resoldre els problemes que anaven sorgint: l´invent de la màquina de vapor per James Watt es va deure a la necessitat d´extreure l´aigua de les mines de carbó, que limitava la seva producció.
La conclusió que en podem extreure és que els canvis són necessaris per poder avançar i que sovint aquests es deuen a condicions externes (canvi climàtic, emigracions, malalties) o a l´atzar, però gairebé sempre hi ha una aproximació històrica. Per exemple, per què els xinesos no havien descobert primer Amèrica quan va tenir el període florescent en la seva economia al segle XI? Perquè no dominaven prou la navegació i no havien tingut el moviment renaixentista que hi va haver a Europa i que va propiciar les ganes de dibuixar mapes i de descobrir món. Això va fer aflorar els aventurers espanyols i portuguesos, però el moviment venia de Florència i del comerç amb orient de Venècia.
La globalització ha portat el món a un canvi important. Si bé l´especialització en les tasques del treball implica que l´economia millora, la globalització ha comportat molts sacrificis i desequilibris que cal refer.
La posició de Donald Trump amb el proteccionisme és comprensible: els estats de l´interior d´EUA no han pogut millorar la seva productivitat i fer front als productes exteriors, segurament perquè el dòlar està massa revaluat degut als negocis financers i de comerç dels estats de l´Atlàntic i del Pacífic. La mateixa cosa ha passat a Anglaterra entre els negocis de la City i la indústria que ha tancat. I una cosa semblant passa a la resta d´Europa entre les economies del nord i les del sud.
Però a la globalització li hem d´afegir el canvi climàtic. El proteccionisme no resoldrà el problema, però potser forçarà a trobar la solució. La meva esperança és que els aranzels permetin resoldre definitivament la taxa de CO2 per impulsar la nova economia descarbonitzada. Només una pinzellada per entendre-ho: la taxa de carboni que preveu la llei de canvi climàtic de Catalunya és de 10 €/t de CO2, però per desenvolupar el gas renovable necessitem que el seu import arribi a 400 €/t CO2. I això només es pot fer si un aranzel protegeix l´economia d´un espai. Per tant, benvinguts els canvis, gairebé diria benvingut disruptor Trump.
