Hi va haver un temps que ser exiliat era una condemna. Ara és una professió. Descansada, a més: l'única feina que se li coneix a l'exiliat més famós i expresident català és tuitejar alguna ocurrència i viure a cos de rei. És la mateixa vida que duia quan no estava exiliat, però no comparem el glamur d'una terrassa de l'Alexanderplatz amb un xalet adossat de Sant Julià de Ramis.

-Ah sí? I què me'n diu d'haver d'estar allunyat de la família? Eh?

Doncs és veritat, tot són avantatges. Ni ha d'anar a buscar els nens a col·legi, ni ha d'acompanyar la senyora de compres el dissabte, ni ha d'inventar excuses per anar a fer una cervesa amb els amics. En Puigdemont és l'amo de la seva vida. Ni tan sols ha de discutir qui mana sobre el comandament de la TV, ja que vull suposar que en Matamala, el servil amic que l'ha seguit, no li discuteix quin canal mirar havent sopat.

Per arrodonir la vida d'exiliat premium faltava només reclamar les dietes que li correspondrien si assistís al Parlament, un cotxe oficial, un xofer, un despatx amb tres treballadors i personal de seguretat. Doncs en això està. I tot això, lluny de la família, perdonin la insistència, però és que se'm fa la boca aigua.

Però, ai, ara surt qui pretén acabar amb tan idíl·lica existència. L'enveja, sempre l'enveja cap a qui aconsegueix triomfar. El diputat Joan Capdevila, d'ERC -ja és trist que a Puigdemont li vulguin segar l'herba sota els peus des d'un partit amic- s'ha dirigit per carta ni més ni menys que al Papa de Roma -de petit sempre l'anomenava així- demanant-li que intercedeixi pels «nostres presos polítics», però està clar que va més enllà i la intenció és posar fi també a la vida bohèmia i cosmopolita de qui va ser el seu president. Sempre l'enveja. Capdevila, que deu ser home pietós, recalca a Sa Santedat «l'actitud evangèlica» que van adoptar tots els líders del procés, i ens deixa amb el dubte de si es refereix que combregaven amb rodes de molí en els consells de govern o de si seguien el seu líder sense preguntar ni on anava ni per què, per una simple qüestió de fe. Sigui com sigui, l'actitud evangèlica hi era.

En Capdevila, que deu ser molt creient però té aspecte de no practicar el cristià desdejuni ni durant cinc minuts al dia, relata al bisbe de Roma l'horrible tràngol que va suportar Junqueras a les presons espanyoles, hereves de les més cruels masmorres medievals: no se li permetia assistir a missa. Llegir aquest paràgraf i caure el Papa de genolls a terra, serà tot un. Per animar-lo, el diputat català s'acomiada amb un «Déu us conservi salut i lucidesa per molts anys, per les quals prego a prop de la nostra Moreneta». Un comiat arriscat, ja que si Sa Santedat no capta la majúscula de Moreneta, pensarà que en Capdevila -Déu no ho permeti i l'allunyi del pecat- escriu des d'una hamaca al costat d'una mulata. Vade retro.

Si la carta al Papa no obté resultats, ja només queda enviar-ne una als Tres Reis, si bé en lloc de l'actitud evangèlica dels encausats, s'haurà de destacar que no han fet enfadar els seus pares i van a dormir aviat. Però no ens precipitem, potser el Pontífex llegeix la carta. Si és així, es dirigirà al seu secretari després de llegir-la, en l'italià que guarda per a la diplomàcia i amb la serenor i la pietat que correspon al vicari de Déu.

- Cos'è questa grandisima merda? E chi é questo stronzo di Capdevila?

El cel, la santedat i tots els llocs a la dreta del Pare seran sempre nostres. I que Déu ens agafi confessats.