Un suport decisiu
Començaments de gener de 2000, Salvador Carrera em cita al bar de l´hotel Majestic de Barcelona i em diu: «Prepara't per ser candidat al Senat. Sé que havies de ser diputat el 1999 i que Pere Esteve et va fer caure de la llista a l´últim moment per qüestió de gènere. Sé que en Josep López de Lerma ha fet tot el possible perquè siguis el seu número dos al Congrés però que un cop més la paritat de gènere et va en contra. Tothom està convençut que vull repetir a la llista al Senat però tinc íntimament decidit retirar-me. No ho faré públic fins a l´últim moment i quan les llistes estiguin a punt de tancar-se. Canvia de xip. Ja sé que no t´hi veus de senador tan jove però allí aprendràs i ja tens temps per endavant».
Així va ser. L´ajuda de Salvador Carrera i Josep López de Lerma va ser clau per a l´inici de la meva vida parlamentària. Els dos em van avisar que no ho tenia gens fàcil perquè m´havia d´enfrontar a la llista conjunta de PSC-ERC-ICV, l´Entesa. Els números de la suma m´anaven a la contra. I l´ordre alfabètic em feia ser el tercer candidat a la llista. Vam fer bona campanya. Vaig sortir escollit i vaig fer el rècord del senador més jove. I en Salvador tenia tota la raó: allí vaig aprendre molt i vaig fer feina de profit ple d´entusiasme -em vaig especialitzar en infraestructures de Girona, res de discursos inflats a la segona cambra. En Salvador em va citar al Majestic: «per poc més, tindràs sempre un entorn més agradable en els bons llocs, un cafè no et farà més pobre i potser sí més feliç». En Salvador va comparèixer, un cop més, amb un traje impecable, de bona costura de sastre i els pantalons amb una ratlla impecablement planxada. En Salvador tenia el tresor de la ironia fina, és a dir, la característica de les persones intel·ligents i que han viscut molt, sense necessitat d´exhibir-se ni d´explicar-ho tot, ni la major part.
El primer trajecte
En Salvador no havia estat reelegit, tenia dret a un viatge per anar a buidar el despatx. Va tenir un especial interès a acompanyar-nos als dos senadors nous de trinca: en Salvador Servià i servidor. Territori desconegut: observava per primera vegada com es movia per reservar un pont aeri, com coneixia els temps per no perdre temps en l´embarcament, com vam arribar a l´aeroport i ens va venir a buscar l´Àngel, com vam arribar a la plaça de la Marina i ens va acompanyar en tots els passos per omplir els papers, com ens va presentar la Mercedes -la secretària indispensable durant molt d´anys- i com ens va convidar a dinar en el restaurant del Senat. Direu que són coses petites i privades. És un regal d´un senyor que sap de les seves obligacions fins a l´últim moment. Vaig voler fer el que em va ensenyar en Salvador amb alguns parlamentaris nous durant aquests anys. Alguns ho han valorat, altres només han afilat el colze. La vida mateixa. Salvador Carrera, l´art de saber tancar etapes i reinterpretar-se.
El consort murri
Principis d´agost de 1999, Escola d´Estiu de la JNC a Planoles. Diumenge de cloenda, tradicional discurs del president Pujol. Aleshores n´era el secretari general de la JNC i havia vetllat perquè tot anés bé. Faltaven pocs mesos per a les últimes eleccions en les quals Pujol es presentava. Nervis a flor de pell. En Salvador i la Irene Rigau pugen des de Ribes per ser a la cloenda. Pujol agafa pel braç Irene Rigau i se l´emporta a un racó del jardí parlant i pujolejant. Allí li diu que, si guanya i forma govern, serà consellera.
Em quedo amb en Salvador. Em diu, premonitori i sorneguer: «em sembla que ara em tocarà ser consort. Disposat, després de tants anys a la inversa. Ja tinc plans de futur». En Salvador sempre va tenir una vida plena que transcendia el lloc concret des d´on desenvolupava la seva professió o la seva funció de representant públic. El senyor de Ribes, i molt del món, tenia una agenda plena d´amistats, compromisos i feines per fer.
La cartolina amb la feina per fer
En Salvador Carrera era meticulós. Mai he conegut ningú com ell que hagi fet tant pel bé dels altres de forma discreta i sense vantar-se´n en públic. A la butxaca de la seva americana hi portava una cartolina amb les feines pendents. Lletra petita, polida, molt polida. Guió i gestió per fer. L´antítesi de la política d´artificis que agrada a alguns ara. Es tancava en una sala i, telèfon a la mà, anava avançant, feina de formiga tossuda. Amb grans projectes i amb feina feta a la menuda i el detall. Per això va ser un gran servidor públic. Per això va ser estimat per on va passar, perquè sabia resoldre problemes en lloc de crear-ne, perquè tenia al·lèrgia als que creen un problema sense tenir la via de sortida per resoldre´l.
Et trobarem molt a faltar. En Salvador ha format part de la millor tradició de fer política del catalanisme polític que va recuperar les institucions i va «anar per feina» a Madrid. Tot el que és bo, torna.
