El vocabulari de moviments i activitats d'estiu acostuma a dir que aquest és temps fort. La fama de fortalesa que tenen aquests mesos va lligada a l'esplendor del dia llarg i a l'experiència d'un cert canvi de les rutines. El poeta Jaume Comas ho diu així: «Irromp l'estiu amb el desig, amb compulsions de to menor que fan del món un sol capritx, un punt d'humor i algun error». I és en aquest temps de sol intens quan els bons records s'escalfen i tornen. Però les coses no són com en realitat varen ser sinó com se les recorda. No solament no podem tornar a posseir-les, sinó que potser mai les varem posseir com les recordem ara. Per exemple, uns pinyols d'albercoc, un record d'insignificància de cosa que aquests dies d'estiu poden traslladar-te a aquells anys allunyats en què jugàvem a «pinyols i retrats»: s'estintolaven uns cromos o postals a la pared i a cops de pinyol s'havien de fer caure i així es guanyaven, mentre l'altre es quedava amb els pinyols utilitzats per tirar. Recordo (o ara m'ho sembla) que al darrere dels pinyols d'albercoc hi havia un temps fort i joiós. Em sembla -dic- tot repetint que les coses no són com en realitat varen ser sinó com se les recorda.
És probable que del patrimoni íntim la més valuosa i alhora gratuïta de les facultats sigui la de recordar. Sortosos els qui poden recordar, tot seguint al peu de la lletra una cançó popular: «M'he mirat en els teus ulls per trobar el meu infant, agafar-lo de la mà i seguir somniant.» Però hi ha molta gent que no pot rebobinar la seva vertadera infància: heus aquí les xifres negres, amunt i avall del Mediterrani, de persones humanes que desitgen arribar a aquesta mare Europa, que ara és més «Mercat» que no pas «Unió», i no acaba de recordar el seu pinyol; són gent de molt lluny i no poden tenir el goig dels bons records perquè han de mirar el seu passat com un panorama esparracat sense memòria.
Ara i aquí, pels nostres paisatges de civilització, famílies, amistats i convivències de benestar, hem pogut posseir algunes referències d'aquell estat, -un bon tronc o una branqueta- de felicitat que tothom necessita per viure. És clar que hi ha moments i circumstàncies en què potser ja no ens considerem feliços. Els bons records poden portar, en ells mateixos, la por dels immediats demà i demà passat. Però alguna vegada n'hem sigut, de feliços. N'hi ha que han deixat de ser-ho, per sempre. I n'hi ha que no ho han sigut mai. Això deu ser terrible, no poder veure res al darrere d'uns senzills pinyols d'albercoc.
Els bons records ajuden la felicitat. Venen a ser un recordatori de la plenitud del goig. La qüestió que queda eternament indefinida és si sense posseir un feix de memòria agradable, allò «que fa del món un sol capritx», és possible arribar a un tast de la felicitat i desitjar-ne més, en el progrés al qual la naturalesa humana se sent cridada.
Se'ns en van, els records, com tot. També ho diu el mateix poeta citat: mentre la música dels nostres cels ataca, topa i finalment s'esbrava». No es pot viure -només- dels records, evidentment. Però tenen la traça d'omplir una part de la nostra existència. Abans què s'esbravin ens cal intentar fer-ne un enregistrament d'alta fidelitat i donar-los la més càlida de les benvingudes sempre que es deixin rebobinar. I sempre seria una inútil foguera d'encenalls si no nasqués en nosaltres el desig de compartir amb els desheretats de la memòria, tot esperant que ells mateixos puguin començar a fer la seva pròpia guardiola dels bons records.
