D'ençà que l'Artur Mas va deixar que fos el carrer qui liderés el futur de Catalunya i no el seu govern, un error dels que fan història, fa set que tenim manifestacions a Barcelona en suport del sobiranisme evolucionat cap a la independència. Enguany, a més a més, amb l'accent posat a favor de la llibertat dels polítics i no polítics empresonats, arran de l'errada monumental de Carles Puigdemont de transgredir l'Estatut d'Autonomia, la Constitució Espanyola, les lleis internes de Catalunya i els advertiments d'il·legalitat del Consell de Garites Estatutàries i dels lletrats del Parlament.
El nostre és un país desgraciat quant a governants. No foren assenyats els presidents Francesc Macià i Lluís Companys. Tampoc no ho han estat en Mas i en Puigdemont. Tanmateix, les presidències de Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla sí que ho foren. La del vicari Quim Torra necessita cert marge de temps per ser valorada. Per ara, parla molt i fa poc. Endemés, té el Parlament segrestat, tancat amb pany i forrellat, va de fira en fira de plats i olles, i pronuncia eufemismes vintage. Però es manté dins la legalitat estatutària i constitucional. Per anar més enllà, li falta coratge o li sobra por.
Aquest 11-S, dimarts passat, serví per posar en valor algunes coses, com ara que seguim en el bucle en què ens col·locà en Mas, sense haver avançat gens ni mica cap a una hipotètica independència de Catalunya respecte del Regne d'Espanya. L'existència d'una Catalunya que, en forma de república, ha conformat el tercer estat dins la Península només es troba en ments selectes escollides per la febrada independentista. Enlloc més. Tanmateix, com vaig dir fa alguns anys en aquestes mateixes pàgines i he anat reiterant, l'independentisme ha arribat per quedar-se. El nombre de catalans que lliurement hagin triat aquesta opció tan legítima com legal han estat i seran comptabilitzats elecció darrere elecció sempre que es trobi regida per la llei. Per ara, quatre punts, en dues successives jornades electorals, els situen per sota dels que opten per formacions polítiques de signe autonomista. Uns i altres mereixen el respecte de tots.
Aquest empat tècnic s'ha enquistat perquè es tracta d'un problema polític que cap de les parts confrontades s'ha sentit cridada a resoldre. No solament entre els governs catalans i espanyols sinó, principalment, entre els mateixos catalans, com té dit el president Pedro Sánchez. L'embolic l'hem creat nosaltres, els catalans, i l'embolic, en una primera part, l'hem de resoldre nosaltres, els catalans. En aquest punt, seria desitjable que la confrontació entre els blocs PdeCAT-ERC i Cs-PP baixés el to i escoltés tant Miquel Iceta (PSC) com Xavier Domènech (Comuns) o el seu successor, que els estan demanant abandonar els extrems per possibilitar un diàleg constructiu que ajudi a resoldre políticament la qüestió, per més complicada que sigui. Si s'opta per mantenir les posicions electorals conquerides, Catalunya seguirà sagnant econòmicament, culturalment, lingüísticament i identitàriament.
Les manifestacions del ministre Josep Borrell en relació amb els polítics presos, les faig meves, però és de pura lògica que abans, nosaltres, els catalans, hàgim de fer un esforç de distensió. En la moderació es troba sempre la clau per resoldre els problemes. Per alguna cosa l'exvicepresident del Govern català, l' Oriol Junqueras, ha afirmat que no veu «dreceres» per assolir la independència sense un referèndum pactat. Llàstima que no ho hagués dit abans dels luctuosos fets parlamentaris del setembre de 2017 i no hagués aturat Puigdemont.
