Dalí havia manifestat el desig d'exposar algun dia al costat de Rafael. El Museu del Prado ho ha fet possible, prestant la Verge de la rosa al museu figuerenc. Allà dialoga amb L'ascensió de Santa Cecília. Amb un quadre místic nuclear colonitzat per un eixam de banyes de rinoceront.
Rere aquell marasme de banyes voladores, s'hi amaga Santa Cecília. Cal fer un esforç per detectar-la, perquè vola fosa i confosa amb el garbuix de peces cantelludes. Tot i estar afusellada de la Santa Caterina d'Alexandria de Rafael, Dalí li va afegir un toc maliciós: ens ensenya el pit esquerre. La part inferior de l'escena està presidida per construccions de pedra seca, com si s'insinués que a Portlligat hi pot passar qualsevol miracle.
Dalí va reivindicar Rafael sovint i el seu desig d'imitar-lo. Ho feia quan a Rafael se'l considerava un autor tronat, un creador d'estampetes de primera comunió. Malgrat aquesta defensa continuada, el pintor Antonio López no percep, a l'obra daliniana, cap rastre de la tècnica o l'esperit del mestre renaixentista.
López va protagonitzar dilluns un col·loqui molt emotiu sota la cúpula, on va enderrocar amb èmfasi uns quants tòpics que acostumem a associar amb Dalí. Ens va dir que era un home valent i que sentia un gran amor per tot el que l'envoltava. També va lloar la seva capacitat de pouar en la part pertorbadora i fosca dels individus, cosa que li va permetre reflectir la tragèdia de la guerra civil a la perfecció. En un quadre de Dalí hi ha resumida tota la història del món, ens va advertir. Qui gosarà contradir-lo?
