A la capital de l'Alt Empordà som, entre moltes altres coses, dignes abanderats de la immobilitat automobilística. Qui vulgui pot comprovar-ho intentant circular per la ciutat el dia que vulgui; entre la pírrica i poc afinada senyalística, el caos que generen l'orientació de molts carrers -sobretot del centre- i els taps de trànsit que generen les utilíssimes rotondes ubicades a les principals entrades de l'urbs, cal afegir un altre element que sol passar desapercebut però que en els últims anys s'ha guanyat a pols un lloc preeminent entre les excel·lències de la mai prou entronitzada ciutat dels detalls: les esquenes d'ase. Desconec a qui se li va ocórrer tan enginyós invent però la veritat és que ens ha canviat la vida a molts d'ençà que es van estendre de manera fulgurant per Figueres i rodalies com, en el seu moment, els pantalons acampanats o el reggaeton. A Vilafant, fins i tot, la seva proliferació ha acabat superant la ràtio de la city fins al punt de tocar a una per veí. O per ase.

Els inicis, però, no van ser fàcils perquè trobar-se, de sobte, un ressalt inèdit i voluptuós plantat al bell mig de molts trams circulatoris i comprovar que a escassos metres es mantenien sotracs intactes o altres prioritats urbanístiques amb més antiguitat que en Jordi Hurtado pendents de passar encara per boxes, va costar força d'entendre. L'argument que aquestes esquenes d'ase -moltes més aviat de dromedari- s'implantaven per controlar les ànsies de velocitat de molts conductors en certs enclavaments urbans, com àrees residencials o de centres escolars, tampoc va acabar de quallar quan van començar a aparèixer per llocs on ni tan sols hi ha zona blava; comences creient-te això i un dia, sense saber com, t'empasses que la majoria de radars que la DGT té col·locats per les diferents carreteres del territori no tenen finalitat recaptatòria. I aquesta mesura abusiva que es va iniciar, sobretot, per justificar despesa municipal inútil d'aquella que sempre va bé fer i facturar per dir que has fet moltes coses, amb el pas dels anys, s'ha acabat assumint com un tret surrealista més al peu.

Gràcies al fet de buscar rutes alternatives sense tants bonys per les rodes, molts conductors, o hem millorat la coneixença del nostre entorn o hem optimitzat el trànsit intestinal, que a mi abans em costava prou anar de ventre però d'ençà que circulo sobre unes quantes esquenes d'ase per entrar i sortir del meu barri, defeco fins a tres vegades al dia. I com un rellotge! Però la tramuntana mai bufa a gust de tothom. Fa uns anys, al llegendari Culubret, barri de referència pel que fa a molts temes cívics, un grup de veïns va obrir al carrer diverses rases amb uns compressors davant la negativa del consistori a col·locar-hi esquenes d'ases que mitiguessin la velocitat del trànsit. I és que d'una altra cosa potser no però d'esquenes d'ase aquí, oficials i no tant, anem sobrats. I d'ases encara més.