Tothom l'estima i, alhora, la qüestiona. Al 2019 és clar qui vol acabar d'una vegada amb els catalans com a «problema». Quan s'aplica el 155 s'anul·len les institucions i els drets de tots. Hi ha catalans als quals els sembla bé que Catalunya perdi poder polític. Creuen que el Parlament i la Generalitat haurien de ser simples institucions gestores poc o molt ben administrades. Altres qüestions només han de ser manifestacions folklòriques. Passen els anys i resulta que els catalans de «mala fe» hem d'estar alerta en contra les envestides que menystenen la nostra llengua. Soc d'una generació que, per ase o per bèstia, em vaig interessar en la normalització del català. El català, malgrat els seus il·lusos enterradors, és viu. Alto. D'allò que t'adones visitant les entranyes de l'estat i en un escenari esgarrifós: el judici al Suprem criminalitza el que l'estat i la fiscalia menysprea. No hi ha ningú més idiota que qui abomina d'allò que no entén, va afirmar el poeta Amelio de Cremona al segle XIV. El van cremar (Loggia del Militi). La capacitat dels catalans per associar-se, fer pinya i votar, no es compren. Som estranys. No s'entén ni la resistència passiva ni tampoc que milers de persones duguin a terme un acte prohibit. Els dol la seva manifesta impotència. S'han de venjar. Els polítics volen entrar a cavall a TV3 i Catalunya Ràdio. Il·lusos enterradors. Tancar i tancar. Prohibir. Sempre hi ha un pla B. La fermesa del «terminator» és fútil. Hi ha molts catalans que volen mà dura. Catalunya és un poble divers i s'ha d'escoltar a tothom. Recordo, imatge totèmica, les filmacions robades per Pere Portabella al Parlament que havia estat tancat durant dècades. Vagi una barretada pel mestre.
