A les nou del matí va començar a ploure dins del meu cap. A fora, en canvi, feia sol. Vaig sortir a buscar el diari preocupat per aquest contrast entre el dins i el fora i de tornada a casa em vaig aturar a prendre un te a la cafeteria de costum.

- Quin dia tan bo! -em va dir el cambrer.

- Excel·lent! -li vaig donar la raó.

Mentre fullejava el diari, la pluja interior es va estendre cap al pit convertida ja en borrasca de calamarsa.

Vaig sentir un fred que evidentment no feia. En respirar, exhalava vapor, com en els matins més crus de l'hivern. A la tarda vaig anar al metge, però quan em vaig trobar davant seu em va fer vergonya parlar-li dels esdeveniments atmosfèrics que succeïen a l'interior del meu cos i li vaig dir que tenia migranya. Mentre parlàvem, la pluja va refermar-se negant la volta cranial. A penes podia sentir el que em deia el doctor a causa de l'estrèpit. Em va receptar un analgèsic que ni tan sols vaig comprar i em vaig ficar al llit aviat, sota la manta elèctrica.

L'endemà es va despertar ennuvolat i, al voltant de les nou, quan em disposava a sortir a buscar la premsa, va començar a diluviar. En aquest instant, es van dissipar els núvols de l'interior del meu cap i en el meu pit va començar a lluir un sol reconfortant. Vaig agafar el paraigua i em vaig llançar al carrer evitant els rius d'aigua provocats per la tromba. El quiosquer lluitava amb un plàstic rebel amb el qual intentava tapar les revistes i els diaris.

- Quin dia! -va dir.

- Sí -li vaig concedir jo.

Ja a casa, em vaig preparar un te al microones i vaig llegir un poema d'Idea Vilariño abans d'atacar el repàs de la premsa. Les notícies eren dolentes sense excepció, però el bon temps seguia regnant en els meus pulmons, contaminant la resta dels òrgans. Va sonar el telèfon i vaig decidir no agafar-lo, per si de cas. Després van trucar a la porta i tampoc vaig obrir, no fos cas. Vaig escriure dos folis optimistes i a última hora del matí vaig escalfar el contingut d'una llauna de cigrons que vaig acompanyar d'un excel·lent vi negre. Em vaig dir que tots els dies de la meva vida haurien de ser així, però ignorava de què depenia.