Quan un empresonat diu a l'inici del judici que la seva prioritat no és sortir de la presó, és un presagi que les coses no li aniran gaire bé per molta bona predisposició que pugui tenir el tribunal. Quan el mateix empresonat no només ho reitera en el torn d'última paraula, sinó que afegeix que tornaria a fer allò pel qual se l'està jutjant, s'està posant solet la soga al coll. És el que va fer Jordi Cuixart, possiblement el més explícit en aquest sentit dels dotze que afronten el judici del procés. La majoria d'advocats penalistes recomanen als seus clients que no facin ús de la darrera paraula perquè el que diguin en aquell moment pot ser valorat pels magistrats exactament igual que qualsevol prova presentada. Xavier Melero (advocat de Joaquim Forn) ho ha explicat molt bé: en el millor dels casos l'última paraula no afecta en res en la sentència; en el pitjor no fa altra cosa que empitjorar les coses. És un risc perquè els lletrats no controlen el que diran els seus clients i és molt fàcil que aquests es deixin portar per les emocions. Això és el que va passar dimecres poc abans del «vist per a sentència» de Manuel Marchena. I per si a algun dels set membres del jurat no li havia quedat prou clar, va ser Quim Torra, estrenyent una mica més la corda, qui els ho va recordar: «Ho tornarem a fer, és clar que sí».
