Aquest divendres presenten a la Llibreria Geli un llibre curiós. En un primer moment, els detalls de la vida d'un jove de 14 anys, es digui Justin Bieber o en aquest cas, l'olotí Pere Ribes, sembla prematur en relació amb la seva edat. Ara, si saben que aquest llibre, És quan faig ràdio que hi veig clar de la Pilar Riera, mostra la trajectòria d'un noi cec que, malgrat tots els entrebancs i barreres possibles, fa de comentarista esportiu a Ràdio Olot, la cosa canvia una mica.

La presentació del llibre comptarà amb personalitats com l'autora, el director de l'ONCE a Girona, Francisco Rodríguez, o l'Hermínia Bas i en David Montoro de Multicapacitats.

En Pere Ribes, com tanta gent enamorada de la màgia de la ràdio, des de ben petit, ha sentit que el seu refugi, allà a on somia i és una mica més feliç, és a través de les ones radiofòniques. Ha seguit comentaristes esportius, des de Ràdio Olot amb en David Planella, a qui admira, amb emissores com Rac 1, en Basté com a referent, i altres com la Cope. I segurament, que avui faci de comentarista de la Unió Esportiva Olot, demostra la seva lluita personal. Com també ho explica un entorn familiar que potencia i dona suport a les seves capacitats.

Com pot una persona cega narrar un partit de futbol? En Pere us dirà: «l'oïda no ens enganya, la vista, sí». I us parlarà de l'emoció, i de la sensibilitat: aquesta capacitat indefinida, sensorial i única que tenen les persones cegues per treure informació de detalls que aquells que ens hi veiem, ni tan sol ens adonem que existeixen. Quantes vegades passem per situacions a la vida, que si descobrissim aquests detalls, canviaria el judici de valors que hem format? En Pere té aquesta capacitat, ha fet d'una mancança l'esperó per superar-se, i mostrar a la societat que si esborrem el prejudici, i ens hi fixem en allò que ofereixen les persones, trobem petites joies, com la trajectòria d'aquest jove enamorat del futbol, del Betis, i de la Unió Esportiva Olot.

En Tete Montoliu, un músic excepcional, soci del Barça i una persona cega, explicava que anar al Camp Nou a seguir un partit, era entrar en un oceà d'emocions. On milers de cors, es mouen com les onades a la platja. I ell sentia i sobretot gaudia, de les emocions del futbol. Potser és això el que sent i viu cada dia en Pere.