04 de setembre de 2019
04.09.2019
Diari de Girona

La regulació dels rescats d'immigrants a alta mar

04.09.2019 | 00:33
La regulació dels rescats d'immigrants a alta mar

La polèmica sobre el rescat d'immigrants a la Mediterrània dut a terme per l'Open Arms, unida a les declaracions de la vicepresidenta del Govern en funcions, Carmen Calvo, afirmant que el vaixell d'aquesta organització no té llicència o autorització per realitzar aquest tipus de missions (obrint així la porta a possibles sancions a l'esmentada ONG), han generat multitud de reaccions. L'envergadura del problema de la immigració implica la inexistència de solucions fàcils o de fórmules màgiques. Però, al marge de les idees polítiques o de les propostes de les parts implicades, convé conèixer què diuen les normes, quines són les obligacions i els drets proclamats i ratificats en els tractats i convenis internacionals vigents i a què hem d'atenir-nos mentre aquesta legislació no pateixi modificacions.

1.- Els estats membres de l'Organització Marítima Internacional (OMI) van introduir el 2004 una sèrie d'esmenes a dos dels seus convenis internacionals més rellevants (el Conveni internacional per a la seguretat de la vida humana al mar de 1974 i el Conveni Internacional sobre recerca i Salvament Marítims de 1979). Aquestes esmenes es van adoptar al maig de 2004 i van entrar en vigor l'1 de juliol de 2006. Des de llavors el capità d'un vaixell té l'obligació de brindar auxili als que es trobin en perill a la mar, amb independència de la seva nacionalitat, condició jurídica o circumstàncies. Així, l'article 98.1 de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (1982) estableix que «tot Estat exigirà al capità d'un vaixell que enarbori el seu pavelló que, sempre que pugui fer-ho sense que hi hagi greu perill per al vaixell, la seva tripulació o passatgers: a) presti auxili a tota persona que es trobi en perill de desaparèixer al mar; b) es dirigeixi a tota velocitat a prestar auxili a les persones que estiguin en perill, quan sàpiga que necessiten socors i sempre que tingui una possibilitat raonable de fer-ho». Per la seva banda, el Conveni internacional per a la seguretat de la vida humana al mar (1974) estableix que «el capità d'un vaixell que, estant al mar en condicions de prestar ajuda, rebi informació de la font que sigui que li indiqui que hi ha persones en perill a la mar, estarà obligat a acudir a tota màquina en el seu auxili, i informarà d'això, si és possible, a aquestes persones o al servei de recerca i salvament».

2.- El Reglament de la Unió Europea 656/2014 del Parlament Europeu i del Consell, de 15 de maig de 2014, pel qual s'estableixen normes per a la vigilància de les fronteres marítimes exteriors en el marc de la cooperació operativa coordinada per l'agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa en les Fronteres Exteriors dels estats membres de la Unió Europea, estableix en el seu article 10 la preferència que el desembarcament de les persones rescatades es produeixi en les costes de l'Estat més proper al punt on es trobi l'embarcació, o bé de l'Estat del qual es presumeixi que ha partit l'embarcació.

No obstant això, la devolució al país del qual va sortir l'embarcació en ocasions no és una opció, ja que sovint no es tracta d'un port segur per als rescatats. Cal no oblidar que la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats (1951) prohibeix que refugiats i sol·licitants d'asil siguin expulsats o retornats a «les fronteres dels territoris on la seva vida o la seva llibertat perilli per causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o de les seves opinions polítiques». Per exemple, Líbia dista molt de ser un «port segur» per als que han sortit fugint de les seves costes. És un país del qual parteix un nombre considerable d'embarcacions, un Estat fallit controlat per diferents milícies i grups armats el Govern del qual és incapaç de complir amb les funcions més elementals. Procedeix així mateix citar la Resolució 1821 (2011) de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, que recorda als Estats membres les seves obligacions en virtut del dret internacional, inclosos el Conveni Europeu de Drets Humans, el Conveni de les Nacions Unides de 1982 sobre el dret del Mar i el Conveni de Ginebra de 1951 sobre l'Estatut dels Refugiats, fent particular èmfasi en el principi de no devolució i en el dret de demanar asil.

En conseqüència, no és correcte al meu entendre afirmar que un vaixell com l'Open Arms necessita una «autorització o llicència» per auxiliar persones que es trobin a la deriva o en perill, ni tampoc considero que se'l pugui sancionar per això. La Fiscalia italiana ja va intentar imposar una condemna a l'esmentada ONG per les seves activitats, encara que la seva pretensió va ser desestimada pels tribunals. La sentència del Tribunal italià de Ragusa d'11 de maig de 2018 constitueix un clar precedent en favor de l'organització no governamental. Una altra qüestió molt diferent és pensar que aquestes operacions de salvament potencien pràctiques fraudulentes o delictives d'unes màfies que s'aprofiten de la solidaritat i de la legislació aplicable a Europa per lucrar-se i continuar traficant mesquinament amb la desesperació i la misèria de la gent. Però, davant aquesta realitat, la resposta no ha de ser impedir les accions de rescat, sinó perseguir les citades màfies fins a erradicar-les. Ja és hora que, per una vegada, la corda no es trenqui pel costat més feble i les conseqüències negatives no recaiguin, com sempre, sobre els més desfavorits.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit