Fa dues dècades que la producció literària dels països nòrdics, Islàndia, Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Escòcia, i també hi afegeixo Gran Bretanya i Irlanda, està seduint els lectors per la forma com aquests escriptors narren les històries, sense gaires precedents en la història de la literatura. Un estil nou de contar els arguments molt diferent al que fins ara havíem conegut i gaudit.

Així com en la dècada dels 60 va néixer i va irrompre amb força el que s'anomenà el realisme màgic sud-americà, que significà una revolució en el món de les lletres, ara ha florit una plèiade de bons escriptors en els països del fred. Part d'aquell moviment sorgí a Barcelona i publicaren en l'editorial de Carmen Balcells, com Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Bryce Echenique, Jorge Edwards; Roberto Bolaño, el pòstum escriptor visqué a Blanes. També hi sumo Borges, Bioy Casares, Monterroso, etc.

Aquella generació de bons escriptors que ha regalat a la literatura obres d'extraordinari valor, van viure, van escriure i van morir, i ha quedat reemplaçada pels escriptors nòrdics, puix que a la riba mediterrània no es genera cap gran novel·lista i als Estats Units semblen més interessats en la cultura audiovisual que no en l'escriptura sobre paper, o jo no conec un gran explicador d'arguments escrits que estigui a l'alçada d'aquests nòrdics, com tampoc hi ha un gran escriptor a Amèrica del Sud.

Aquests escriptors s'han saltat molts convencionalismes estilístics, per exemple no adverteixen que es produirà un diàleg perquè no cal, ja s'entén. Han donat una nova interpretació als signes de puntuació clàssics del tot convincent. Mesclen sovint els tres temps, passat, present i futur, i no desorienten. Quan llegeixes t'adones que t'has capbussat en el pretèrit, en un record, que serveix per explicar un fet del present. Ho faciliten bé: el record es perpetua en l'actualitat, el travessa i es fa futur.

Tots els islandesos i altres escriptors nòrdics estan agraïts a la gran novel·la de Haldór Laxness Gente independiente, publicada al 1934 (un llibre impressionant), que no es va traduir al castellà fins l'any 2004, malgrat que l'autor va ser guardonat amb el Premi Nobel el 1955.

(Explico una anècdota: el germà de la Montserrat, en Josep, un home guapo com guapa és la meva dona, dona classes a l'Escola Massana de Barcelona. Fa anys, durant uns dies, alumes i professors li asseguraven que ell era la portada de Gente independiente. S'ho va agafar com una broma, però davant tanta insistència va anar a comprovar-ho i efectivament la seva cara és la portada del llibre. Ho he explicat perquè així funciona el mercat de les imatges, no li van demanar permís per visibilitzar la novel·la; després ja ho va arreglar amb l'editorial).

Islàndia mima els seus creadors. El Govern concedeix beques de dos anys de durada a tots aquells que presentin un projecte literari, pictòric, escultòric, etc. que serà valorat per un jurat, homes i dones entesos en la matèria, i si és de la seva conformitat tindran per un període de temps, que no supera el segon any, un sou de l'Estat que actua com a generós mecenes, passat el temps acordat si el que han fet, llibres, novel·les, quadres, etc. rep el seu reconeixement se li pot allargar l'estipendi, ans si no han fet res consistent, a treballar. Si el que presenten és de baixa qualitat, a treballar. L'Estat islandès ajuda la cultura i l'art, els creadors, i gràcies als seus artistes, literats, poetes, historiadors, pintors, s'internacionalitza tot i s'aconsegueix que els escriptors, per exemple, es venguin en les millors llibreries de tots els països i que la premsa -com ara estic fent- parli del fenomen cultural d'Islàndia.

Vet aquí alguns dels futurs premis Nobel de literatura. Bergsveim Birgisson (islandès que ja ha guanyat el Premi de Literatura del Consell Nòrdic) es va donar a conèixer amb la novel·la Para Helga; Hanne Orstavik, escriptora noruega traduïda a més de 18 idiomes; Audur Ava Olafsdottir, islandesa, el seu llibre més conegut, Rosa Cándida; Sally Rooney, de 28 anys i de nacionalitat irlandesa, que tot i ser molt jove ja ha publicat tres grans novel·les; de la seva novel·la Gent normal extrec aquest fragment: «A Connell no se li ocorria cap raó per assistir als actes literaris, no entenia què aportaven, ni quin sentit tenien. Només hi assitia gent que volia ser la classe de gent que assistia als actes literaris».

(Una idea idèntica fa anys la vaig llegir en L'estranya lleugeresa del ser d'en Kundera, que afirma que hi ha gent que va a restaurants de moda només per ser vistos o per explicar que van a restaurants de moda).

Karl Ove Knausgard, noruec, de 52 anys. Hi ha un acord en la critica literària en el sentit que és el millor escriptor noruec després d'Ibsen. Ha escrit ja sis volums autobiogràfics amb el títol genèric Mi Lucha. Un autor de grans vendes i que ha sabut oferir als lectors no sols del Nord d'Europa el que volen llegir en les novel·les, perquè si bé parla d'ell, he observat que l'autor actua com una memòria col·lectiva i molts ens hi sentim identificats. Ens autobiografia.

Menció a part per a Ali Smith perquè la seva brillantor literària la destaca d'aquestes grans promeses, fins l'extrem que els experts afirmen que és la millor escriptora anglesa d'aquestes dues últimes dècades.

Espero que l'article animi el lector a deixar-se portar per algun dels llibres d'aquests magnífics escriptors.