Recorro el supermercat en el sentit de les agulles del rellotge. Ara mateix soc a la zona de l'esfera que correspondria a les sis, i que coincideix amb la d'entrada. Els responsables de les grans superfícies estudien aquests moviments instintius per col·locar els seus productes en funció d'ells. Començo pel pa, continuo cap als embotits, com si em fes un entrepà imaginari, i des d'allà em dirigeixo a les carns. Després, abans de tornar al circuit perifèric, m'interno als passadissos centrals, on faig apilament de iogurts, formatges, cereals i infusions, a més de cerveses, tòniques i detergents diversos.
De tornada a la carretera de circumval·lació, passo per la peixateria, els fumats i les variants per acabar a la zona de fruites i verdures. Quan arribo a la caixa, he donat una volta a l'esfera del rellotge. Sempre és així des de fa anys. Era com ho feia la meva mare i com probablement ho faran els meus fills. L'altre dia, per portar-me la contrària, vaig intentar recórrer el circuit a l'inrevés, però no em va sortir. Poca estona després, vaig tornar a la ruta habitual, en la qual el carret de la compra sembla anar sol.
Li ho vaig comentar a la meva psicoanalista, que va romandre muda uns segons. Després va dir:
- Els seus circuits mentals són igual de rutinaris?
Vaig intentar imaginar la ment com un supermercat. Què m'ofereix la ment?: opinions sobre la vida, temors respecte a les malalties, prejudicis polítics o filosòfics, adhesions o rebuigs literaris, reflexions sobre el trànsit final... Els productes de la ment no són a primera vista tan atractius com els de supermercat, sobretot si afegim les idees obsessives a la llista anterior. Hi ha una zona de l'híper on s'exposen unes vint varietats de fuet, gairebé totes del mateix preu. M'agrada molt el fuet, però em desconcerta tanta oferta. Els veig aquí, penjats, i em recorden les idees obsessives que consumeixen gran part de la meva jornada.
- No ho sé -responc finalment a la terapeuta-, potser sí, potser els meus circuits mentals no siguin menys rutinaris. M'aterreix el desordre.
Ella assenteix amb una mena de «hum» i passem la resta de la sessió en silenci, cada un a la gran superfície de la seva consciència.
