Vacunes, fi dels peatges i Montenegro

Hi va haver una època de la meva vida que em vaig dedicar al dret farmacèutic, els quatre anys que vaig exercir de portaveu de Sanitat al Congrés. D'aquells anys guardo una bona amistat amb alguns farmacèutics. Fa deu dies vaig esmorzar amb un d'ells i em va assegurar que la vacuna per la covid avançava a bon ritme: «Octubre o novembre, una cosa més lenta serà la comercialització i la vacunació universal». El meu amic, que treballa amb la Universitat d'Oxford, tenia una especial confiança en la vacuna que està apunt de comercialitzar AstraZeneca. Només amb deu dies s'han confirmat en públic aquesta notícia.

La Unió Europea que ha estat criticada amb raó tantes vegades en els últims deu anys -paràlisi en la crisi de 2012 i en la crisi migratòria-, s'ha de dir que ha respost bé en el pla en l'àmbit de les seves possibilitats. Ha fet la comanda per comprar 300 milions d'unitats de vacunes a tots els laboratoris que estan cercant-la i ha reaccionat injectant liquiditat a les economies dels Estats membres. Estem davant d'una economia dopada, no hi ha dubte.

El cràter econòmic produït per la pandèmia serà més gran com més tardi en arribar el remei farmacològic i es podrà remuntar quan arribi la vacuna. Diguem-ho quan les coses es fan bé a la Unió Europea.

Lliure de peatges

Aquest estiu vaig conduir d'Olot a Dènia i només vaig pagar 6 euros i alguns cèntims de peatge. Això va ser possible utilitzant l'eix transversal, l'eix diagonal que va de l'Anoia al Penedès i després el tram d'Autopista fins passat Tarragona. D'allí fins a Alacant l'autopista va acabar la seva concessió i està lliure de peatge. La conducció és diferent, hi ha més circulació però es nota en la butxaca. Això ve a tomb perquè el 31 d'agost de 2021 s'acaba la concessió del tram d'Autopista de Tarragona fins a la frontera francesa. Just abans de l'estiu va sortir un Reial Decret que permetia allargar la concessió tants dies com va durar l'estat d'alarma - fins ara han estat 90. Sigui el 31 d'agost o 90 dies després, estem a tocar del final de la concessió de l'AP-7. En termes legals, en termes contractuals. Ara s'acosten els moments que s'ha d'estar a l'aguait perquè l'empresa concessionària no es tregui de la màniga qualsevol clàusula de lucre cessant per les obres de millora fetes els últims anys o per la baixada de trànsit. Estar a l'aguait i vetllar pel final de la concessió de l'AP-7 hauria de ser una feina de primer ordre dels nostres representants electes, em sembla. De tots els que vulguin treballar en coses concretes i sortir de la bombolla monotemàtica. Els hi animo.

Montenegro com a exemple

L'independentisme unilateralista català mai parla de Montenegro, la seva història recent nega l'eslògan de la «confrontació intel·ligent», l'última ocurrència per evitar fer autocrítica dels fets de la tardor de 2017. Ara diuen que la preparació ha de ser «més gran» que fa uns anys que és una manera perifràstica de dir que les coses no estaven preparades per declarar la independència l'octubre de 2017. Tristament, mai van jugar a primera divisió, mai van apostar consistentment. Just el que va fer Montenegro en el camí que els va portar al referèndum acordat de maig de 2006 que va donar llum a l'última independència que ha viscut Europa. Escòcia va votar posteriorment en un referèndum acordat el 2014 però la majoria es va inclinar pel no.

Montenegro va celebrar eleccions parlamentàries el 30 d'agost i encara ressonen els arguments que van polaritzar el país en el referèndum de fa catorze anys. Aquest petit país exhibeix amb orgull ser l'únic tros de terra dels Balcans que mai va ser dominat per l'Imperi Otomà. En la lluita contra els turcs van rebre l'ajuda de l'Imperi Rus però les seves relacions polítiques i comercials van privilegiar històricament els vincles amb la República de Venècia i amb l'Imperi Austrohongarès. En el referèndum de 2006 es va escatir aquesta fidelitat partida que travessa el país: els que van votar no volien mantenir el vincle amb Sèrbia, el gran pivot rus en els Balcans, els que van votar sí acaronaven els beneficis de la independència i l'afiliació a la comunitat occidental. La polarització no va acabar el 2006. Montenegro ingressa a l'OTAN el 2017 però van ser duríssimes les pressions per intentar evitar-ho. Un dels baluards més forts del sentiment antieuropeista i prorus a Montenegro és l'Església cristiana ortodoxa de Sèrbia, que manté des de 1918 sota el seu control gairebé tots els temples ortodoxes i la majoria de feligresos, el gran partit d'oposició. El partit que ha guanyat les eleccions per un escó de diferència i que ha desplaçat el Partit Democràtic Socialista després de tres dècades de govern prooccidental. La nova coalició no és fàcil perquè combina un petit grup proeuropeu amb dues forces que miren amb devoció a Moscou i Sèrbia. El govern es va enfrontar a l'Església Ortodoxa i als Balcans aquest és un risc alt. Esperem que els beneficis de l'ingrés a la UE siguin majors que els cants de sirena euroescèptics.

L'amic Miodrag Vlahovic era el ministre d'afers exteriors en temps del referèndum: «Vam practicar una paciència radical, vam acceptar posposar el referèndum de 2002 a 2006 i vam aconseguir fil directe amb les capitals dels nostres aliats. Res hauria estat possible sense aquests telèfons oberts». Es pot dir que hi ha una sistemàtica en la política del país que facilita complir els objectius marcats. Ara com a Estat candidat a la UE que li permet rebre fons i participar dels principals programes europeus. Una de les primeres decisions originals i encertades es remunta al 1999 quan adopten unilateralment el marc alemany com a moneda del país i des de 2002 l'euro amb el vist i plau del Banc Central Europeu.