Roca Junyent deia fa poc que hi ha alguns a Catalunya que volen viure a l’«ambre», el color que precedeix al vermell als semàfors. Escrivia: «Ara fa la sensació que alguns volen allargar el temps de l’ambre. Semblaria que és la zona escollida per dur a terme la seva acció, com si l’ambre pogués durar eternament. I això, fatalment, té conseqüències perquè finalment el vermell arriba i els riscos deixen de ser-ho per esdevenir conflicte, tensió, desori, inseguretat, accident. No, no es pot viure permanentment en l’ambre.»

Per a molts catalans la taula de diàleg ha suposat un poder-se relaxar de tot el temps que han estat a l’ambre, amb l’ai al cor. Ho expressava amb nitidesa Joan Tapia parlant de «taula de l’alleujament». Molts catalans han viscut aquests darrers 10 anys estressats, els independentistes amb l’adrenalina al màxim i molts altres decebuts per haver perdut la concòrdia i sentir-se menyspreats. Ara han deixat anar l’aire que mantenien i s’han relaxat. Això és el que ha representat la taula per a molts catalans com ho expressava encertadament en Tapia.

Aquesta percepció no s’hauria produït sense l’actitud dels partits de l’esquerra catalana i espanyola. Els precedents són el suport d’ERC a la moció de censura que va acabar amb el govern d’en Rajoy, els indults als líders independentistes empresonats i el compromís de socialistes, podemites i ERC pel diàleg sense presses. Una imatge, fa un any, en la visita del president Sánchez a Barcelona, la policia va haver d’actuar per manifestacions i aldarulls; ara el President va estar a Palau i després en un bar amb Salvador Illa sense cap manifestació al carrer. Vol dir això que els problemes estan resolts? És obvi que no. Avui per avui les posicions estan molt allunyades, s’haurà de treballar molt si es volen teixir acords però avui hi ha un clima que permet parlar.

Allò que vam perdre a la tardor del 2107, quan l’adrenalina estava al màxim, ara s’ha donat un descans i això, al meu entendre, és un avenç innegable. Sembla que estem en el camí de restablir una certa confiança entre els partits d’esquerres, un pas imprescindible per poder avançar en una negociació. Del que s’ha filtrat de la reunió m’ha sorprès que al diari es digui que quan algú va proposar que es podia negociar un nou estatut la resposta d’ERC (Torrent) no va ser de rebuig sinó que va dir «ara no hi ha majoria per aprovar-ho», vol dir alguna cosa?

No tothom està a favor d’aquesta distensió i la negociació. Al propi govern hi ha fortes desavinences. Junts, que forma part del govern, ni tan sols va participar a la taula. Aragonès va rebutjar la proposta de Junts de seure a la taula membres que no són al govern. Junts ho va argumentar dient que era una taula de negociació entre Catalunya i Espanya, que la part catalana havia de representar els catalans no sols al govern. Però si s’ha de representar tots els catalans directament (el govern els representa per delegació democràtica) per què marginar els altres partits? o per què no acceptar la taula de partits catalans proposada per socialistes i Comuns per consensuar una proposta de tots els catalans? I, per l’altre costat, per què acceptar que la representació espanyola sigui sols del govern? Junts i les CUP estan perduts en la immensitat de l’univers processista, no saben on van i simplement es donen la mà amb la dreta espanyola (l’altre gran obstacle per la negociació) en l’oposició a tot pensant que en trauran rèdit electoral. Uns i altres faran tot el possible per entorpir el diàleg. Però no puc deixar de pensar que, tot i les enormes diferències i els entrebancs que segur es trobaran pel camí, la declaració de que no es posen terminis, que negociaran discretament i que sols es reuniran quan puguin anunciar acords, em sembla un full de ruta que em fa sentir optimista.

Per altra part, penso que no m’equivoco si dic que al centre de tota aquesta estratègia de distensió es troba el PSC que, de la mà d’Iceta, va aconseguir resistir, en els moments més durs de la tardor del 2017, els cants de sirena dels que deien que s’havia de fer un front contra l’independentisme i va continuar defensant el diàleg i els interessos de molts catalans partidaris d’una autonomia àmplia i del federalisme. Quan Sánchez el va nomenar ministre sabia qui era i què defensava. Amb el seu nomenament, l’aposta decidida de Sánchez pel diàleg i el federalisme es va fer més creïble.

Si soc optimista de cara a la negociació i als resultats de la taula, soc pessimista sobre que el govern de Catalunya governi, resolgui els problemes; temes com el de l’ampliació de l’aeroport, de la FP, de les renovables, de la pobresa, etc. continuen essent assignatures pendents a resoldre. D’aquí s uns anys, quan es vegi la necessitat d’un aeroport competitiu, quan s’avaluï l’impacte de la FP dual en l’ocupació juvenil, quan hàgim d’importar energia renovable per no haver agilitzat les concessions o quan avaluem l’evolució de la pobresa, segurament que ens preguntarem per què el govern de la Generalitat va preferir mirar cap a un altre costat en comptes d’afrontar els problemes de cara. Encara som a temps de participar en els fons europeus i en el debat dels pressupostos i del nou finançament de les autonomies. El federalisme de fet està avançant quan els líders autonòmics es reuneixen per parlar de propostes de finançament –Ximo Puig s’ha reunit primer amb Armengol i ara amb Marín i Lambán ha anunciat reunions amb Mañueco i Feijóo–, i ho fan sense tenir en compte el color polític. El govern de la Generalitat no pot defensar els interessos de Catalunya sense participar a les reunions sobre aquests temes.

I ens trobarem que serà en Ximo Puig qui ocupi el lloc que nosaltres deixem buit. De fet, a dia d’avui, ja ho està fent.