Espero que a Marcel Proust no se li ocorri treure el cap de la tomba. Com es sentiria en veure que A la recerca del temps p erdut té més requesta com a reclam publicitari de magdalenes que per les seves qualitats literàries. Recordem a què em refereixo. Un dia d’hivern el petit Marcel arriba a casa i la seva mare li ofereix una mica de te amb una petita magdalena. Al mateix instant que el tros de magdalena esponjada de te acaricia el paladar, la criatura experimenta una transformació: la tristor que l’aclaparava es transforma en una sensació de benaurança poques vegades experimentada. El que havia estat un acte maquinal ara són glopades àvides d’experimentar el mateix plaer. Paradoxalment el plaer s’esvaeix en cada nova culleradeta del beuratge màgic. Intrigat i decebut l’infant es capbussa en la memòria per trobar el perquè de la misteriosa epifania. Uns anys abans la seva tieta li havia deixat tastar un trosset de magdalena sucat amb te.
Si la magdalena de Proust agafa protagonisme quan es parla de la memòria no és perquè gràcies el seu sabor acompanyi al petit Proust en un viatge pel túnel del temps. El Proust escriptor explica molt bé la fragilitat dels nostres records. La memòria no és una foto, un vídeo o un whatsapp guardats en el mòbil que es podem reproduir intactes tantes vegades com vulguem. La memòria guarda en un calaix el record pròpiament dit i les seves circumstàncies, com ara el nostre estat d’humor, un soroll, una cançó de fons, una olor, etc... Quan recordem, l’episodi es trobarà difuminat per aquelles interferències alienes al record. El tornem a endreçar en el calaix de la memòria no com l’hem recordat sinó modificat per altres interferències que s’han presentat, com ara una nova informació, una anècdota, una emoció, etc., relacionats o no amb el record. Quan més recordem un fet més s’allunya de la versió original. Com si la memòria seguís el Principi d’Incertesa d’Heinserberg, que diu que no es pot observar una partícula sense que ineluctablement s’alteri.
A la gent de ploma, quan arriba a una edat que creu que la vida ja no li pot explicar res, se li dona per explicar la seva vida. Estic convençut que la majoria d’autobiografies són pura ficció. Com que ningú vol ser recordat com un cabronàs, els fets més escabrosos es quedaran al tinter. El que realment podria fer sucoses unes memòries s’ho emportarà el prohom a la tomba. Si els cadàvers parlessin tindríem una visió encara més sòrdida de la humanitat. Creiem que es poden explicar episodis que passaren vint, trenta, quaranta anys enrere amb una certa versemblança?
Ignoro si la prescripció de molts delictes és perquè s’ha tingut en compte la volubilitat de la memòria. Transcorreguts vint anys o els que siguin d’un crim, d’una agressió, el record de la víctima, de testimonis, de familiars o del mateix acusat, no serà el mateix que el que tenien pocs dies després dels fets. Per més que la víctima recordi el gruix de l’episodi, potser alguns detalls hauran perdut nitidesa amb la qual cosa podria deixar a l’acusat en un estat d’indefensió. Quan no es pot recordar amb raonable exactitud el que passà, tampoc es pot recordar el que no passà. Introduir falses memòries, bé per engany d’altres, bé per suggestió involuntària, no és ciència ficció. La nostra biografia està forjada de records que mai han succeït i de llacunes d’episodis reals desapareguts per art d’encanteri.
Recordant a Grouxo Marx, la memòria és una companya fidel que insisteix amb veu melosa que sempre guarda bons records per a nosaltres, però que si no ens agraden ens en pot oferir d’altres més adequats al nostre gust.
