La condemna a Joan Carles I

Fa diverses dècades, quan Jordi Pujol governava a Catalunya, qualsevol reporter que gratés en casos de corrupció locals empassegava, gairebé sempre, amb la família. No vull dir que en tots els afers hi estigués implicat algun parent de l’aleshores president, però sí que tothom creia conèixer connexions perilloses. Era fàcil que algú a qui s’estava entrevistant, acabés explicant una història, sempre off the record, on el protagonista en la majoria d’ocasions era el fill gran dels Pujol. Aquesta, verídica o no, era difícil de comprovar en un moment on el domini convergent era quasi absolut.

Els fils que movia l’entorn pujolià eren tabú. Tothom en parlava amb la boca petita, d’amagat, al bar quan no hi havia orelles indiscretes; ningú podia o volia aportar cap document que acredités que allò que es deia anava a missa. Així van passar uns quants anys fins que alguns mitjans, pocs, entre ells Diari de Girona, es van atrevir a publicar contractes, empreses i les adjudicacions dels Pujol i els seus amics i coneguts.

Trencar el silenci

A poc a poc es va anar trencant el silenci, fins al dia que la pressió va ser insostenible i el ja expresident es va veure obligat a confessar el pecat, presumiblement per evitar, sense èxit, que la sang esquitxés els fills. La famosa deixa de l'avi Florenci, que més que una deixa va acabar semblant un miracle per com es va multiplicar, va ser el detonant definitiu. Aquell dia es va esquerdar la protecció entorn de l'antic alt responsable polític i les informacions, les proves i els testimonis van brollar a cor què vols.

La història del líder català té un cert paral·lelisme amb la de Joan Carles I. Tots dos van créixer en el franquisme -un a l'ombra i l'altre a l'oposició- i es van fer grans en la transició. Van crear un projecte polític que els va fer respectats per l'opinió pública i van caure per qüestions personals. Van pensar que estarien protegits sempre i van cometre l'error de creure's que els negocis no interferirien mai en la política.

Tots ens hem escandalitzat ara amb l’arxiu per part de la fiscalia del cas de les comissions del tren a la Meca i tots sabem que aquest judici és impossible. El ministeri públic no s’ha vist obligat d’«afinar» res, com diuen alguns articulistes, perquè la decisió de no jutjar mai a un rei, encara que aquest sigui emèrit, es va prendre fa molts anys. Perquè Joan Carles fos jutjat no hauria d’haver accedit mai al tron o haver comès els presumptes delictes en deixar-lo i que aquests no haguessin prescrit.

La fiscalia ha fet una cosa important i històrica: ha investigat Joan Carles I i gràcies a les indagacions, s'ha escrit en document oficial -la mateixa classe de paper que ell firmava quan ostentava el càrrec- la manera d'actuar d'un rei que no pensava en el seu país, sinó en fabricar una imatge de si mateix que el catapultés a la història com algú que havia sabut estar a l'altura de les circumstàncies.

I què ha quedat de la seva obra? Què es recordarà d’ell? Simplement que va voler viure bé. Molt bé, molt millor que allò que se suposava que el destí li tenia preparat. Aquesta és la seva condemna. La mateixa que té Jordi Pujol. Saber que tothom sap quina classe de persones eren i que els rumors que circulaven de barra en barra de bar eren, en essència, certs. La condemna els fa viure amagats o allunyats, sense poder parlar ni pontificar en grans auditoris, sense que cap dels càrrecs actuals els demani consells i, el pitjor, sense ser necessaris per al seu país. La condemna és la vergonya i l’ostracisme. A alguns els semblarà poc; a altres, suficient.