Pablito, un pas per davant

Pablito, a tots els esdeveniments que cobria informativament per aquest mateix diari durant molts anys, per altres mitjans o agències d’aquí o fora, sempre anava un pas per davant dels altres. És cert que ajudava la seva simpatia i naturalitat, la facilitat d’accessibilitat que abans sempre tenien els fotògrafs i periodistes, molt menys nombrosos que en l’actualitat, essent també els personatges públic més receptius. Però la meva experiència personal, des que era un jove aprenent de periodista al cantó de Pablito, em va demostrar que ell anava més enllà de fer una foto. Parlava amb els protagonistes, suscitava temes, suggeria o provocava situacions que donessin peu a una millor cobertura de la notícia.

Veient l’exposició, que recomano amb entusiasme, les fotografies amplificaven els records. Per exemple, els desplaçaments als partits del Girona (en Bouso Mares feia la crònica a Montilivi i jo a camp foraster). Com que era sempre en diumenge, moltes vegades, estàvem acompanyats de la seva dona, Ramona Pera. El futbol va ser un dels seus grans àmbits d’activitat. El bar Ven y Ven, que tenien al carrer Pascual i Prats, davant del camp de Vista Alegre, era un santuari gironista. Quan el Girona FC va baixar a preferent, el 1982, un matí de diumenge vàrem anar al barri de Cerdanyola de Mataró i vam haver d’escapar com vàrem poder d’un grup d’ indignats afeccionats locals que es venjaven de la derrota llençant-nos pedres i ampolles. Mentre engegava el Talbot Horizon, Pablito va pronunciar una solemne frase que amb els anys he utilitzat en circunstàncies diverses: «Definitivamente no hemos nacido para jugar en preferente». Com hauria gaudit en Pablito de veure el GironaFC a segona i a primera!.

Però volia insistir amb en Pablito fotoperiodista, el del pas per davant. El que li va fer obtenir unes celebres fotografies a Port Lligat de Dalí i Gala amb els reis Joan Carles i Sofia. Dalí es va adonar que la reina Sofia no se’n sortiria amb la seva maquineta i amb un gest va assenyalar a Pablito, que va entrar tot sol al recinte. O el dia que vàrem anar a fer oficialment només una foto a Gutiérrez Mellado, llavors vicepresident del govern, a la porta del jardí a Sa Riera, però la seva insistència va aconseguir que acabessin entrevistant-lo, fent el vermut amb el matrimoni fent el vermut o jugant a ping-pong. O quan en el penúltim aniversari en vida de Josep Pla vàrem anar a Mas Pla per veure si podíem fer alguna cosa. Estava de molt mal geni i uns madrilenys que tenien una visita concertada acabaven de marxar sense entrar al Mas Pla. Arribàrem a la porta de la seva cambra en un episodi molt divertit que mereixeria una crònica. En treure Pablito el cap per la porta de la cambra, va etzibar-li : «Foti el camp Pablito, ja se’n pot tornar a Platja d’Aro».

És que Platja d’Aro i la Costa Brava va ser un dels grans territoris de Pablito. Les imatges que ens ha llegat són essencials per comprendre aquell fenomen. A la Costa Brava, en Pablito es convertia en una personalitat per sobre del fotògraf. Les discoteques i clubs, els famosos, els sopars, l’edició costabravenca de L’Indépendant, els toros, etc. Moltes vegades ja en companyia del seu fill, Paul, que va heretar la seva vocació i que fa una gran tasca en defensa de la memòria paterna. I és que treballar al seu cantó sempre afegia quelcom més, sempre t’ajudava. Home de recursos i enginy, com una vegada que, per poder treure jo alguna declaració del seu amic Raymond Barre, llavors primer ministre francès i que estiuejava a la Gavina de S’agaró, va aprofitar un sopar de gala per fer que un altre mític de la Costa Brava, en Manel Serra, em deixés un esmòquing d’un cambrer d’un Palladium per poder accedir-hi. Geni i figura, mai millor dit. Sempre amb simpatia, elegància i un pas per davant.