Quiosc

Diari de Girona

Francesc Esteva

Continuant la reflexió sobre la guerra i Europa

Després d’escriure l’article de la setmana passada he rebut l’última entrega de l’excel·lent blog que publica Francesc Trillas. D’aquesta entrega m’ha interessat especialment la traducció al català de la intervenció de l’ambaixador de Kenya a l’ONU, Martin Kimani, durant el debat sobre la invasió russa d’Ucraïna. El va titular «nostàlgia perillosa» i, degut al seu interès i brevetat, transcric íntegrament: «Kenya i quasi tots els països africans van néixer amb el final dels imperis. Les nostres fronteres no les vam dibuixar nosaltres. Van ser dibuixades en llunyanes metròpolis colonials, com Londres, París o Lisboa, sense cap atenció a les velles nacions que quedaven separades. Avui, als dos costats de les fronteres de cada país africà hi viuen els nostres compatriotes, amb els quals compartim vincles històrics, culturals i lingüístics profunds. Si haguéssim triat en temps de la independència aconseguir estats sobre la base de l’homogeneïtat ètnica, racial o religiosa, encara avui, totes aquestes dècades després, estaríem lluitant en guerres sagnants. Pel contrari, vam acordar que acceptaríem les fronteres que vam heretar, però que treballaríem per la integració política, econòmica i legal de tot el Continent. En comptes de formar nacions que mirin cada vegada més enrere en la història amb una nostàlgia perillosa, vam triar mirar cap endavant cap a una grandesa que cap de les nostres nacions i els nostres pobles havia conegut mai. Hem de completar la nostra recuperació de les brases dels imperis morts de manera que no ens llenci de nou cap a noves formes de dominació i opressió. Vam rebutjar l’irredemptisme i l’expansionisme de qualsevol mena, incloent factors ètnics, racials, religiosos o culturals. Els rebutgem avui de nou». 

El discurs de l’ambaixador de Kenya crec que va exactament en el mateix sentit que els desitjos dels pares d’Europa que els comentava la setmana passada. L’única diferència és que les fronteres actuals a l’Àfrica les dibuixaren les metròpolis colonials mentre que a Europa les dibuixaren els nacionalismes, els imperis i les guerres. Per això el reprodueixo avui aquí. El que l’ambaixador planteja, com deia jo mateix per Europa, és la impossibilitat de dibuixar unes fronteres que, en el sentit que sigui, respectin la història. Si mirem enrere i ens posem nostàlgics com diu el títol de la intervenció i també recordava Applebaum en el seu llibre sobre l’autoritarisme, per què no hauríem de donar la raó als de l’estat islàmic que reclamaven al-Àndalus perquè els musulmans l’havien ocupat durant 700 anys? O per què Catalunya no hauria de reclamar Nàpols i Sicília que formaren part de l’imperi català? I podríem continuar fins que ens cansem perquè de reclamacions territorials, si fem cas de la nostàlgia històrica, en tindríem un llistat inacabable. En canvi l’ambaixador proposa, com els pares d’Europa, mirar cap endavant per bastir un futur junts que ens permeti superar el passat.

Un requisit bàsic perquè les coses funcionin i sapiguem mirar el futur sense tornar la mirada enrere perduda en nacionalismes i nostàlgies que només ens portaren guerres, és que enfortim les democràcies als diferents estats. Alguns creuen que la democràcia la marquen les eleccions, les votacions, però aquesta no és la més important de les coses. De fet la mesura fonamental de la democràcia és el govern de les majories però «respectant a les minories», respectant l’opinió dels altres. Una de les coses que més s’hauria de valorar en un estat democràtic és la voluntat d’acordar coses, de saber escoltar l’altre, el diferent, i trobar els punts en què ens podem entendre per fer avançar la societat. Per a mi un exemple representatiu és el de la reforma laboral perquè els agents socials i el govern van ser capaços d’escoltar-se els uns als altres, analitzar les propostes d’uns i altres i trobar els punts d’acord el que ens ha donat un marc estable de relacions laborals. De fet el diàleg i l’acord són la base del federalisme, que és el sistema polític més democràtic d’organització política, social i territorial.

Remarco la importància del diàleg i l’acord perquè en l’època de la informació i les xarxes socials, curiosament escoltar al diferent és una cosa que es practica poc. Rebem una gran part de la informació via les xarxes socials i fonamentalment de gent amb idees afins i com que en rebem molta ens queda poc temps (potser hauria de dir tenim poques ganes) de conèixer les idees dels que pensen diferent. Molta gent viu en una bombolla informativa que potencia la pertinença a un grup i poc el diàleg que precedeix els acords. Un dels efectes és que les coses es valoren diferent segons que les facin els amics o els adversaris. Ara mateix els independentistes protesten pel cas d’espionatge a polítics però quan era al contrari no van fer res. Ho explica Jordi Xargayó en el seu article, el 2013 els mossos i el Cesicat van ser denunciats per fer seguiments de polítics, sindicats i mitjans de comunicació (seguiments que van ser confirmats) i el 2016 quan es va descobrir l’existència d’informes sobre activistes i partits contraris a l’independentisme, Junts, ERC i la CUP van impedir una comissió d’investigació al Parlament. Totes aquestes activitats són rebutjables i s’han d’investigar. L’independentisme perdut en els seus embolics sempre vol mostrar la seva puresa i, al final, es poden carregar el govern espanyol, per anar a on?

El resultat de les eleccions franceses permet continuar el camí cap a una Europa forta, democràtica i federal. Le Pen significava un retorn a la nostàlgia, a la grandeur nacionalista que defensa debilitar Europa. A Le Pen (i a la ultradreta en general) els agrada Putin perquè es manté al poder al preu que sigui. Fixin-se que Le Pen es manté al capdavant del seu partit passi el que passi, tot i les derrotes. Als partits democràtics els líders perdedors posen els seus càrrecs a disposició del partit, Le Pen ni s’ho planteja.

Compartir l'article

stats