Quiosc

Diari de Girona

Josep López de Lerma

La (nova) badada de la Casa del Rei

Mentre ERC muntava un ciri pasqual amb motiu d’un presumpte espionatge portat a terme, sembla, pel servei d’intel·ligència de l’Estat, el CNI, a unes dotzenes d’independentistes catalans, la Casa del Rei abocava més bilorda en detriment del Govern de Pedro Sánchez al donar a conèixer el patrimoni del rei Felip VI tot afegint-hi que s’havia fet arribar abans a l’Executiu i a tots els grups parlamentaris excepció feta d’aquells que «no respecten el consens de la Constitució de 1978», seguint així, s’afegia, el «criteri» establert per l’exvicepresidenta Carmen Calvo quan va dir, segons les mateixes fonts de La Zarzuela, que només consultaria amb els partits «constitucionalistes» la possibilitat d’«elaborar una llei de la Corona», com va publicar Diari de Girona el dimarts 26 d’aquest mes d’abril. Foren exclosos de manera arbitrària i, per tant, contrària a la Constitució, ERC, JxCat, Bildu, CUP i BNG, formacions polítiques legals per legalitzades que a més a més disposen de representació parlamentària.

En aquest despropòsit constitucional no hi hagueren altres fonts que no fos la d’en Jaime Alfonsín, cap de la Casa del Rei, segons unànime informació donada pels mitjans. L’Alfonsín és un personatge més eficient en pasterades que incomoden a la Monarquia que no pas amb encerts. Succeeix, però, que la nova generació de periodistes, tan crítics amb l’anterior per no haver desvelat sospitosos fets potencialment relacionats amb el rei Joan Carles I, està cometent els mateixos presumibles errors dels seus col·legues del passat fent novament de don Ángel Síseñor, una sèrie i un personatge de ficció de còmic d’humor, creat per Manuel Vázquez el 1953 per al setmanari D.D.T., publicat per Editorial Bruguera, que fa fer les delícies de petits i de grans. Vull dir esbandir com una gran cosa això del patrimoni sense entrar en el fons de la qüestió. O és que tots els espanyols tenen uns estalvis xifrats en 2,6 milions d’euros i viuen en un palau sense pagar lloguer? Home, prudència!

M’explico. Com doctrina i jurisprudència unànime és, el nucli central alhora que essencial de la nostra democràcia es troba en el Parlament, constituït pel Congrés dels Diputats i el Senat, dues cambres legislatives i de control polític del Govern central que reben conjuntament el nom de Corts Generals, seguint així el fil conductor del parlamentarisme espanyol dissenyat a Cadis el 1812. No hi ha Institució més legitimada que aquesta en ser expressió viva de la voluntat del poble exercida a les urnes cada vegada que convocades són les eleccions generals. En conseqüència, les altres Institucions estatals no tenen el mateix nivell d’adhesió, anuència, aprovació, aquiescència, autorització, conformitat i consentiment que el Congrés dels Diputats i el Senat. Tampoc la Corona. Tant és així que per la primera Cambra passa el nomenament del president del Govern i, en el seu cas, la censura a aquest amb l’automàtic nomenament del seu successor, la qual cosa posa de manifest la total supeditació del poder executiu al poder legislatiu. El mateix passa, en la proporció que estableixin per llei orgànica les dues Cambres, respecte del poder judicial, la qual cosa agradarà més o menys, però qui sinó el Legislatiu pot donar legitimat al govern dels jutges?

La Corona no és poder públic en la mesura que la seva existència no depèn de periòdiques consultes a la ciutadania, sinó que es fonamenta en l’article 57.1 de la Constitució en establir que «és hereditària en els successors de S.M. Don Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica», la qual cosa comporta un grau cert d’ignorància en relació a la llengua i en relació a la llei primera de l’Estat quan avui se’l qualifica de «rei emèrit». En la mesura que, segons l’article 64 CE, «els actes del Rei seran referendats pel president del Govern i, en el seu cas, pels ministres competents» i que «dels actes del Rei seran responsables les persones que els referendin», es dedueix per pura lògica que no ho ha estat de ratificat l’acte pel qual s’ha incomplert el principi constitucional de no arbitrarietat o de prohibició absoluta de la discrecionalitat que ha comportat distingir entre grups polítics constitucionalistes i grups polítics no constitucionalistes. El responsable ha estat el tal Alfonsín invocant unes declaracions d’una antiga ministra i vicepresidenta del Govern, com si de jurisprudència es tractés, quan no és altra cosa que l’exercici de verbalitzar el seu pensament polític. La decisió del cap de la Casa del Rei ha estat una agressió greu de l’article 6 CE («els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació de la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política») i lesió molt greu de diferents drets fonamentals, com ara la llibertat de creença política, que, essent individuals, no neguen que els partits polítics es troben constituïts per persones amb un grau d’afinitat alt respecte d’una singular ideologia política. També del principi de pluralisme polítics que és el que de veritat legitima tota democràcia.

A primers d’octubre de l’any 2020 vaig publicar en aquestes pàgines un article d’opinió titulat El rei va nu i ho hauria de saber. Em feia ressò d’anècdotes viscudes en primera persona, així com d’un seguit de fets produïts per un Felip VI mal aconsellat. I assenyalava el cap de la Casa del Rei com a responsable, aconsellant a Sa Majestat, és un dir, que fes dissabte respecte de l’Alfonsín i d’altres tot invocant el que li deia el rei Joan Carles al seu fill –en soc testimoni i ell, víctima– respecte de la Monarquia: «La corona es guanya cada dia». L’empatia no és una virtut que sobresurti en el rei Felip VI, crec, però si a això se li suma discerniment en favoritismes respecte de les formacions polítiques, premiades unes i castigades altres, filtracions interessades sobre els ensurts de l’anomenada Família Real, imatges de la reina Letícia respecte de la reina Sofia i en relació al paraigües del seu marit, i a més exhibició d’una transparència falsa per incomplerta respecte del patrimoni privat del monarca, no anem bé. Vaja, ell no va bé, però ja s’ho farà i s’ho trobarà.

Compartir l'article

stats